¿Qui paga la festa?

És possible que sigui vostè un dels que aquest 8 de novembre, exercint el seu dret a no fer vaga, anaven amb el seu cotxe per alguna carretera catalana, o en un tren, potser a l’AVE. I es va trobar, sense més ni més, atrapat durant hores sense possible escapatòria, fins que aquells que exercien aparatosament el seu dret de «vaga i expressió» van decidir desbloquejar la calçada o la via fèrria on passaven el dia. A més de l’enrabiada que, davant d’una arbitrarietat tan gran, assalta qualsevol per més temperat que sigui, potser aquella inesperada privació de llibertat de moviment li va fer perdre hores de feina, més o menys recuperables segons l’activitat de cada un (sent autònom, i a més a més del sector del transport, més difícil, segur), una reunió, una cita mèdica o un esdeveniment festiu. I encara és possible també que, per quedar-se atrapat/a en un AVE bloquejat, hagués de buscar alberg per passar la nit, pagant prèviament, és clar, la tarifa corresponent.

A aquestes altures del text deu estar recordant i recreant el seu enuig, la seva impotència i les ganes irrefrenables de cridar quatre coses als amables piquets, irònicament anomenats informatius. En això de la informació hi ha un matís interessant. ¿Sobre què informaven aquells piquets? ¿Sobre les causes objectives de la vaga? ¿Sobre els seus motius personals per secundar-la? ¿Sobre per què vostè hauria de fer com ells? Veient el seu comportament aquest dimecres, la resposta no és senzilla. El que sí que sabem és que hi eren. I que se’ls esperava. Se sabia que hi serien. Entre altres coses, perquè es van comunicar abans a les xarxes socials i van propagar la seva estratègia. Van informar de les seves intencions, que poc tenien a veure amb els laborals motius de la vaga. Semblava que es tractava, bàsicament, de bloquejar la resta. De fer-se notar. D’evitar, fos com fos, que la vaga no es notés perquè només la seguien uns quants.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La veritat és que, posats a fer, podien haver-nos informat també de les seves dades d’identitat i localització. No és que vulguem fer amistat, no. És simplement que, posats a ser perjudicats perquè altres s’han muntat una mobilització reivindicativa de causes no laborals, ens agradaria saber fàcilment a qui s’ha d’enviar la factura per aquelles hores de cabreig, perdudes, sense arribar a una cita o a la feina, sense poder celebrar un nou negoci, sense poder moure’s... Tot això val diners.

Tot això són danys il·lícits, i per això rescabalables en la nostra legislació civil. El que causa un dany a un altre, amb culpa o negligència, l’ha de rescabalar. És un principi senzill del nostre sistema jurídic, i de qualsevol altre. És gairebé una norma social. Si ho espatlles, ho pagues… Si dones un cop al meu vehicle amb el teu, em pagues la reparació. Si se t’escapa el gos i em mossega, m’indemnitzes. Si em talles la carretera i perdo el meu temps, la meva cita, el meu viatge i la meva paciència, m’indemnitzes. La resposta afirmativa és clara. Els danys hi són; els causants, també. Multitud de missatges en xarxes socials instaven a la mobilització per tallar xarxes de transport, i aquests seran tan responsables com els que físicament estaven bloquejant carreteres i vies. Hi ha, entre tots ells, responsabilitat solidària. Això obliga a cada un enfront dels tercers perjudicats. I que després reparteixin, entre ells, tots els costos de la seva acció.