El Banc d'Espanya i les taxacions

Poc després que el senyor Durao Barroso qüestionés la supervisió exercida pel Banc d'Espanya durant els anys en què s'ha cuinat la crisi, es va expressar el senyor Botín alabant les bondats de l'il·lustre organisme nacional: la culpa és de les caixes d'estalvis i el seu model de gestió i no del Banc d'Espanya, que s'havia anticipat amb diverses mesures que les caixes no van saber implementar. La culpa no és de Brussel·les ni de l'Fons Monetari Internacional (FMI), deia Barroso, és del Banc d'Espanya. No, no és del Banc d'Espanya, és de les caixes d'estalvis, va dir després Botín. Si seguim el descens arribarem, és clar, a culpar-ne el ciutadà que passava pel carrer.

Deixem de moment Brussel·les, l'FMI i el sistema financer internacional en conjunt. I aturem-nos al Banc d'Espanya. Sense qüestionar les afirmacions del senyor Botín sobre la precocitat previsora -poc efectiva, per cert- del banc que supervisa el nostre sistema creditici, seria interessant que el banquer, més i més ben informat que el ciutadà corrent, solucionés el dubte que jo tinc en relació amb un sector d'activitat que, casualment, també es troba en l'òrbita de supervisió del Banc d'Espanya.

Em refereixo a les entitats i serveis de taxació d'immobles. Es van dedicar, durant molts anys i fins que es va frenar gairebé en sec la concessió de préstecs hipotecaris, a decidir quant havia de valer cada immoble per poder cobrir l'import del préstec hipotecari concedit. Van confiar, sense vacil·lacions, en l'augment exponencial dels preus de venda d'immobles i van oblidar que la seva funció no era servir de tapadora a crèdits i préstecs per import superior al valor del bé hipotecat per així aparentar solvència en les emissions de bons, cèdules i participacions hipotecàries en el mercat secundari, sinó actuar en tot cas d'acord amb el principi de diligència que regeix l'exercici de qualsevol activitat professional i, especialment a partir del 2003, ajustant-se a la «prudència» valorativa que clarament se'ls va imposar com a principi rector de la seva activitat en l'ordre ECO/ 805/2003. Quina casualitat que l'òrgan supervisor del compliment de les normes aplicables per elaborar taxacions realitzades per aquestes entitats i serveis de taxació sigui, des que van aparèixer i clarament des del reial decret que les va homologar el 1997, el Banc d'Espanya.

Desvelats ja els xiringuitos hipotecaris, les taxacions de conveniència i les esteses pràctiques de «¿quin valor de taxació vol que li posi?», hauríem d'acostar-nos al Banc d'Espanya per preguntar-li on estava supervisant quan es valoraven els immobles utilitzant, més enllà de l'aparent correcció formal dels informes de taxació, les depurades tècniques del conte de la lletera.

En aquest terreny tot es torna relliscós. Si tot el país sabia que les taxacions immobiliàries s'arranjaven, amb més o menys gràcia però amb una més que intensa freqüència, ¿on era l'autèntica supervisió del Banc d'Espanya? Per descomptat, no es pot al·legar que els rumors al carrer no eren creïbles, però és que ni tan sols faria falta recórrer-hi.

Si tenim en compte que les normes de taxació d'immobles anteriors al 2003 no incloïen el principi de prudència valorativa que va aparèixer llavors, podem suposar que ja en aquell moment alguna cosa devia barrinar-se des dels organismes oficials, inclòs el Banc d'Espanya. Apareix, en aquesta mateixa ordre del 2003, el concepte de valor hipotecari dels immobles (com a valor sostenible en el temps), a diferència del valor de mercat (com a valor en un moment del temps). Un altre senyal d'alarma que permet ara afirmar que el que venia era més que predictible.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

SEGURAMENT la resposta a aquestes preguntes serà que en els impecables arxius del Banc d'Espanya es poden consultar tota mena d'informes de seguiment, control, verificació i reverificació que demostren la incessant activitat de vigilància realitzada pel banc. I segurament hi ha muntanyes d'informes plens de dades que servien per cobrir l'expedient formal de supervisió, sense que sigui possible, per tant, que aparegui ni una mica de responsabilitat aparentment exigible.

En aquest context, crec, es justifiquen també les afirmacions del senyor Botín sobre la impecable actuació del Banc d'Espanya. Res que formalment vulneri la legalitat i, per tant, res de criticable. Una altra cosa és, no obstant, la responsabilitat política i ètica de la institució i els seus directius, a la qual sembla que es refereixen més aviat les observacions de Barroso. En aquesta dimensió ètica, que és la que ens queda com a premi de consolació, em temo, tota la cúpula del Banc d'Espanya hauria d'estar ara mateix entonant el mea culpa.