Com una nena

No es ve plorat d’enlloc. No, Alejandro Fernández, a la política no s’ha de venir plorat de casa. I no, Joan Coscubiela, emocionar-se no és tenir part femenina. Sembla mentida que els nostres representants al Parlament no sàpiguen certes coses bàsiques. Que en la política, com en qualsevol altre sector, es pot plorar. Fins i tot si ets home, quina sorpresa. I que quan t’emociones i plores no ho fas mai com a conseqüència del teu gènere, sinó de la teva sensibilitat.

Així estem, encara. Líders polítics, amb milions de persones veient-los a la televisió o escoltant-los a la ràdio, llegint-los a la premsa, continuen perpetuant el masclisme de tota la vida, però ara amb uns altaveus impressionants i des d’unes tribunes privilegiades.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Intentar desprestigiar o ridiculitzar el teu contrincant polític menyspreant les emocions diu molt de la societat actual. Encara no s’han adonat, alguns, que precisament el que falta als despatxos és empatia, emocions, i que això no els debilitarà. I que quan les dones ploren i mostren els seus sentiments no ho fan per la seva condició de dones. Si aquesta és la nova masculinitat, em sap greu, s’assembla massa a la vella. I no ens interessa. En política, com a qualsevol lloc, s’hi ve a batallar, a lluitar, a proposar, a solucionar i, si és necessari, a plorar. De què ens serveixen uns dirigents greus, encorbatats, seriosos, i mirant a l’infinit, si no s’emocionen quan la situació ho requereix, si no es mostren tal com som.

Tantes i tantes dones que ploraven a la cuina, d’amagat dels fills i del marit, tantes i tantes dones després, ara que tots hauríem de ser lliures de plorar quan tinguem ganes de plorar, venen els de sempre a dir el mateix de sempre. Que es ve plorat de casa. Que tenen part femenina. Necessitem més dones en política que, a més a més de vàlides, no tinguin por de les emocions. La situació és desbordant per a molts, ¿per què hauríem de venir plorats de casa?, ¿tanta hipocresia necessiten als plens, que ni plorar ens deixaran?