La fi dels romàntics

En vuit anys, els catalans hauran anat quatre vegades a les urnes. És una situació inestable, pràcticament sense avenços socials perquè el Parlament consumeis les legislatures de manera convulsa i curta, entregat a un debat sense fi. Quatre eleccions en gairebé una dècada vol dir que passa més el temps que la política. Després de les últimes, que van ser el 2015 i van fer necessària la CUP per a la majoria independentista, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va preguntar als ciutadans quina era la seva percepció i van respondre amb tres sentiments: esperança, il·lusió i prudència. Només fa dos anys d’allò i sembla una altra època, en la qual es llegien novel·les romàntiques. Ara llegim drama i assaig, tant llibres d’història com còmics de Tintín. Realisme, encara que sigui màgic. 

Fa dos anys, segons el CEO, el 34% dels catalans va anar a votar per ideologia i el 21% ho va fer, directament, per aconseguir la independència. ¿Com es votarà ara que estem enmig de totes les excepcionalitats? ¿Quina serà la principal pulsió que portarà al vot el 21-D? La resposta ens dirà com i amb qui passarem el Nadal, però la pregunta és què queda d’esperança, il·lusió i prudència entre els electors si les promeses que es puguin fer han sigut ja contrastades amb la realitat més crua, si ha passat per a tots l’hora de la veritat. Hauran transcorregut dos anys només, però hem envellit de pressa. Sobren els eslògans i potser sobra fins i tot la campanya, perquè ja es distingeix qui promet el que no pot i quin lloc ocupa cadascú en el moment corresponent.

Lògica política electoral

Lògica política electoralVa resultar irònic que, amb les cites que ha tingut Catalunya amb les urnes, contrariés tant una nova convocatòria, però aquella decisió va canviar la lògica de l’escenari. És veritat que no hi ha res normal: el que s’entenia que era el procés ha mort com a tal, el Govern ha intervingut l’autonomia i els exmembres del Govern que no són a la presó s’han entregat a la policia belga. Tot és excepcional i greu i s’han trencat moltes coses, però la convivència es preserva malgrat tot i la lògica política torna a ser electoral. En un moment en què la discussió girava entre legalitat i il·legalitat, obediència i desacatament, el debat públic se situa ara en els termes en els quals acostuma a situar-se una democràcia: votar o no en unes eleccions reconegudes i, en cas de fer-ho, a qui votar i per quines raons. Quines llistes i quins candidats. Aquests són els eixos, per provisionals que siguin.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

 

Les eleccions, per descomptat, ni són un bàlsam ni arreglen el que hi ha, perquè vindran interrogants que poden resultar més complicats: què passarà, per exemple, si creix el suport dels que van declarar la independència. De moment, no obstant, el 21-D dona un marc nou a la confusió. Interessat, és clar. Instrumental i curtterminista, per descomptat. Però conegut i fiable, a la fi. Potser és un ajornament de mals majors, però si més no guanya dates al temps i retorna la veu a la societat en el seu conjunt amb un termòmetre més fiable que les manifestacions al carrer. Una altra vegada eleccions, com sempre, però aquesta vegada més realistes que mai.