Les formes de la violència

Hi ha coses que no desapareixen mai. Entre elles, la violència. Avui torna a escena com a conseqüència del conflicte català. Perquè es puguin imputar els delictes de rebel·lió i sedició és necessari, segons el Codi Penal espanyol, que hagi concorregut violència. Què es considera violència i qui l’exerceix legítimament i il·legítimament és un tema sobre el qual s’hauria de reflexionar més enllà del simplisme de bons-dolents. ¿Són actes violents cassolades, manifestacions públiques i crides a la desobediència de l’ordre legal? ¿Ho són menys les càrregues policials de l’1-O avalades per un acte judicial per complir amb la legalitat? ¿És violència l’ingrés a la presó de polítics no condemnats? 

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

El filòsof coreà Byung-Chul Han, una de les veus més potents en l’àmbit de la filosofia contemporània, sosté que la violència, lluny de desaparèixer, varia segons la constel·lació social, muta de visible a invisible, de frontal a viral, de directa en mediada, de real en virtual i de física en psíquica. 

En el seu assaig Topología de la violencia (editorial Herder) hi ha un capítol dedicat a dret i violència que hauria de llegir Mariano Rajoy. La seva via política ha sigut i és la judicialització del conflicte i la utilització de la Fiscalia. Byung-Chul Han afirma que l’ordre legal perd el seu efecte quan no disposa de mitjans violents per aconseguir els seus fins. Però si bé és cert que el dret requereix la possibilitat de la imposició de la violència, no es basa necessàriament en aquesta, no és la seva essència. Per a aquest pensador, però també per a Hegel i Walter Benjamin, la violència no manté res unit. D’ella no brota un suport estable. Una presència massiva de la violència és més aviat un signe d’inestabilitat interior. «Un ordre legal que només es conservés a través de la violència es revelaria molt fràgil. Només un suport estable dona lloc al consentiment d’un ordre legal. La violència apareix en el moment que el suport desapareix completament de l’ordre legal». Aristòtil va destacar que l’amistat regula la vida social en comú d’una manera més eficient, i sobretot menys violenta, que l’ordenament jurídic. Amistat que avui seria l’equivalent al diàleg. I quan aquest falla, la violència que sorgeix no ho és menys per ser legal.