Encobridores paraules

En una ràdio pública catalana algú diu que la meitat del Govern està a l’exili. Això són paraules majors. És dimarts i s’espera la intervenció del president destituït Carles Puigdemont, tan esmunyedís, tan fugisser si es vol, instal·lat a Brussel·les, via Marsella (una marrada innecessària). El líder català surt per la tele i no diu res d’exilis, asils polítics i altres aixoplucs solemnes o dramàtics; parla d’imprecises seguretats i garanties a manera de justificació (tot bastant confús). Però no hi ha exili perquè no es donen les circumstàncies que el defineixen, tan específiques.

No, no hi ha exili; hi ha, això sí, la pretensió d’internacionalitzar el conflicte, de posar a prova les costures de la Unió Europea, de comprometre tercers o almenys intentar-ho per no arribar al 21 de desembre amb l’argumentari fet miques a força de dir sempre el mateix. Es vol comprovar si l’euroordre regeix per al cas i, si és així, es tracta de mesurar com reaccionen els afectes a la causa, com influeix en les enquestes. Hi ha, això també, les amenaces de l’inquietant fiscal Maza, sempre amb el Codi Penal a la mà, les citacions de la jutge per avui i demà i l’obstinació suficient del nucli dur del procés per no reconèixer que s’ha acabat el bròquil.

Josep Tarradellas, molt citat últimament, deia que en política tot està permès menys fer el ridícul. Recórrer a la paraula exili és anar més enllà del ridícul, tan carregat el terme de significats a Catalunya i a Espanya a partir de la fugida sense alternativa dels vençuts pels colpistes el 1939. Aquells derrotats que van travessar la frontera amb el que portaven a sobre no tenien cap més possibilitat de salvar la vida (bastants) i la dignitat (tots). Hi va haver en aquell exili i en d’altres de posteriors –recents encara els llatinoamericans– el lament i la pena d’una tragèdia insuportable. No hi va haver micròfons oberts en aquells episodis d’allunyament i desarrelament per sempre, sinó silenci; no van tenir aquells exilis cap dels ingredients grotescos o riallers propis dels sainets, de la farsa i del teatre de l’absurd, segons es percebi la representació brussel·lesa.

Res a veure amb avui

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Moltes paraules usades inadequadament les carrega el diable: exili i exiliat són dues de les que més tempten els apologetes de l’independentisme: remeten al passat, a terra cremada, a un país devastat, a una Europa a punt de cremar en flames; res a veure amb avui. Hi ha moltes altres paraules que no s’ajusten al lèxic necessari per descriure una situació desencaixada, potser gemegaire, fruit d’un sinuós itinerari polític que va començar al passeig de Gràcia fa cinc anys i ha arribat al baixador de Brussel·les (ves a saber quin serà el destí següent).

Hi ha, en fi, paraules o expressions que de la mateixa manera valen per a una mala situació com per a una de pitjor –sentit de la responsabilitat, una d’elles–, que igual serveixen per justificar el viatge cap enlloc més enllà de la frontera que el mateix o semblant viatge a aquest costat de la divisòria (el dels consellers destituïts que es van quedar). Expansions verbals per encobrir la tossuda realitat.