La independència de Schrödinger

La independència de Catalunya és com el gat de Schrödinger: està declarada i no declarada a la vegada. El gat de Schrödinger és un experiment mental que implica un gat, una ampolla amb verí, un martell i un comptador de radioactivitat dins d’una caixa. Hi ha un 50% de possibilitats que el comptador detecti material radioactiu, i en aquest cas s’activi un mecanisme a través del qual el martell trenqui l’ampolla de verí. Fins que la caixa sigui oberta, es pot entendre que el gat és viu i mort a la vegada.

El Govern de Rajoy ha activat l’article 155 assumint que la independència es va declarar, davant la resistència de Puigdemont de respondre de manera inequívoca al seu requeriment. Al seu torn, en la sessió del 10 d’octubre passat, el president Puigdemont va assumir un mandat polític derivat dels resultats del referèndum, i seguidament va proposar al Parlament la suspensió dels efectes de la declaració, però res es va declarar o es va votar, ni tindria sentit jurídicament suspendre els efectes d’una cosa no declarada.

Al llarg del procés, una de les estratègies de l’independentisme ha sigut la deformació de categories jurídiques per legitimar l’acció política. Primer va ser el dret a decidir, una audaç operació de màrqueting polític. Davant la impossibilitat d’aplicar a Catalunya el dret a l’autodeterminació dels pobles, se’n va popularitzar una versió edulcorada. 

Després va venir la desconnexió. Els líders independentistes ens van voler tranquil·litzar reiterant que la independència no es faria fora de la legalitat, sinó que la legalitat espanyola seria substituïda màgicament per la catalana. Ara bé, la ruptura amb la legalitat vigent no és un procés indolor i asèptic, sinó que té greus conseqüències polítiques, econòmiques i socials que han sigut deliberadament ignorades i de les quals ningú es vol responsabilitzar.

Els instruments per a la desconnexió –la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica– es van convertir en la clara expressió de la tirania de la majoria contra la qual advertia Tocqueville a 'La democràcia a Amèrica'. La majoria independentista va fer seva la màxima que el fi justifica els mitjans, desconeixent que la democràcia requereix respecte pels procediments que han de garantir el pluralisme, la transparència, i els drets de les minories.

Finalment, un dels mantres del procés ha sigut «referèndum és democràcia». Ara bé, l’1 d’octubre passat no va tenir lloc un referèndum que pugui servir com a mecanisme per determinar el suport que la independència té a Catalunya. Les càrregues policials van ser sens dubte lamentables, injustificades i innecessàries, i la mobilització d’una part considerable de la població va constituir un valuós acte de protesta. Ara bé, no es pot donar validesa als resultats d’un referèndum convocat sota una llei suspesa i autoorganitzat pels partidaris d’una opció, sense cap de les garanties mínimes. Pretendre derivar un mandat del poble català per proclamar la independència resulta simplement antidemocràtic.

Per un altre costat, des del Govern de Rajoy la gestió del repte independentista ha sigut, per múltiples motius, pèssima. Esperar que els jutges compleixin amb la seva funció no serà suficient per resoldre un problema que, com ja s’ha reiterat fins a la sacietat, és en el fons polític.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Més enllà de si el gat de Schrödinger és viu o mort, l’aplicació de l’article 155 ens situa davant les portes d’una dimensió desconeguda. En lloc de ressuscitar la declaració unilateral d’independència, que només pot generar una radicalització més important del conflicte, o recórrer a noves ficcions, ¿per què no es convoquen eleccions a Catalunya? Encara hi som a temps abans de deixar que es consumi la intervenció de l’autonomia. Seria una oportunitat per determinar, en aquest moment, quin és el suport que tenen els partits independentistes. Si aconsegueixen el suport d’una majoria àmplia i clara de la població, el Govern de Mariano Rajoy no podrà seguir ignorant el que és una reclamació política legítima. En cas contrari, els líders independentistes hauran de reconèixer que la independència és per ara inabastable. ¿O és que algú tem la democràcia?