Anar al contingut

El debat de les identitats nacionals

El deure de memòria

MacBook

El deure de memòria

Reyes Mate

La història ensenya que el futur no passa pels nacionalismes

No naixem innocents. Cada generació té una responsabilitat heretada. Sobre nosaltres, els nascuts després d’Auschwitz, pesa el deure de memòria, que no és recordar que els jueus ho van passar molt malament als camps d’extermini, sinó reflexionar sobre la història política europea que va portar a la catàstrofe.

Sabem avui que l’ésser humà va fer el que no havia sigut capaç de pensar ni d’imaginar. El deure de memòria ens demana revisar cada una de les peces que van portar al projecte d’extermini i valorar-les tenint en compte que es va fer encara que no es pensés. Historiadors i filòsofs coincideixen que una d’aquestes peces, potser la més important, va ser el nacionalisme.

El deure de memòria ens obliga a repensar el nacionalisme no en base als seus orígens, al segle XIX, per exemple, sinó a partir de la seva consumació en el nacionalsocialisme. I no per desqualificar d’entrada un fenomen tan proteic com aquest, sinó per deure de memòria, és a dir, perquè el nacionalisme es va expressar llavors d’una manera nova, que no estava als manuals però que va tenir lloc perquè estava entre les seves possibilitats més ocultes.

Els genets de l'Apocalipsi

El primer que va donar el to va ser Stefan Zweig. A 'El món d’ahir' explica adolorit que per la seva vida han galopat els quatre genets de l’Apocalipsi, però que «la pitjor de les pestes és el nacionalisme que enverina la flor de la nostra cultura europea». No era una emprenyada. Algú tan ponderat com Jürgen Habermas resumia la seva posició en El debat dels historiadors dient que «els alemanys quan han sigut nacionalistes no eren demòcrates, i quan eren demòcrates no eren nacionalistes».

¿És extrapolable aquesta tesi a tots els nacionalismes? Per al filòsof alemany, no cal dir-ho, perquè tot el nacionalisme va quedar contaminat per l’experiència extrema dels camps. Ja sabem, doncs, a on pot arribar, d’aquí el deure de tenir-lo sempre en compte. Els espanyols hauríem de ser els primers a entendre-ho. Venim d’una història especialitzada a construir identitats a base d’exclusions. L’Espanya de Castella i Aragó va construir la unitat expulsant jueus i exterminant moriscos. Contra tot dret i tota raó, es va decidir que no tenien lloc els diferents, encara que fossin tan espanyols com els cristians. Ni tan sols ho va parar el desastre econòmic i cultural que allò suposava.

Fervor patriòtic

L’arquebisbe de València, Juan de Ribera, autor intel·lectual del que Calderón de la Barca va representar com un genocidi, celebrava el doble empobriment com a prova del fervor patriòtic dels nobles valencians. El va guanyar el fanatisme identitari. Juan Goytisolo deia, seguint el seu mestre Márquez Villanueva, que evocar aquest passat no és «exercici de nostàlgia, sinó candent actualitat».

Aquell gest fundacional ens persegueix cada cop que surt el problema de la identitat. El que es desprèn d’aquests dos moments històrics (l’alemany i l’espanyol) és que el futur no passa pels nacionalismes sinó per «un espai espiritual construït des de la llibertat i la raó», que era com Semprún definia Europa.