Vencedors i vençuts amb el 155

En anglès hi ha una paraula que no té traducció al català ni a l’espanyol: 'compromise'. Significa arribar a un acord després d’una negociació en què les dues parts cedeixen una mica. No té res a veure amb el vocable 'compromís', que es defineix al diccionari com a obligació contreta o paraula donada. Es va referir a això el corresponsal a Espanya del diari 'The New York Times', Raphael Minder, en la presentació del seu llibre 'The Struggle for Catalonia' (editorial Hurst & Company) al Cercle d’Economia a Barcelona dilluns passat. 

Notícies relacionades

Que no s'oblidin d'allò important

ZP i la cella com a ‘gang sign’

Minder va utilitzar aquesta expressió, que també ha fet servir el periodista John Carlin en els seus articles sobre Catalunya, per expressar la seva visió que qualsevol solució per al conflicte català ha de passar indefectiblement per un pacte entre les parts. La cultura anglosaxona, amb una llarga tradició a arribar a pactes sota la premissa del pragmatisme, més que d’ideologies sectàries, mana que perquè un acord sigui exitós i, sobretot, durador, les dues parts han de renunciar a part de les seves demandes inicials. «No hi pot haver guanyadors i perdedors», assegura Minder, que com a bon suís de Ginebra educat a Oxford coneix bé la tradició dels referèndums i del 'compromise'.

Les opinions del periodista de 'The New York Times' són un bon element de reflexió en un moment especialment delicat en la política espanyola i catalana. Després de la presentació de l’assaig, que resulta útil per divulgar els motius de l’auge de l’independentisme amb una visió internacional, es va conèixer la notícia de l’entrada a la presó sense fiança dels líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Si tot avança segons el no-guió previst, Carles Puigdemont no donarà una resposta a Mariano Rajoy i el Govern espanyol suspendrà l’autonomia amb l’aplicació de l’ignot article 155 de la Constitució. Les humiliacions que s’infligeixin les parts, sent més grans, com s’ha vist, les que pot assestar la part que controla l’aparell del Estat i utilitza la llei com a únic argument, allunyen cada vegada més la possibilitat d’un compromise. Si el que es persegueix és la capitulació completa de l’adversari, l’abisme està assegurat.