Refugis

Quan el silenci és el que més convé això és que fa temps que s’ha trencat la pau. Quan el silenci és imposat per un mateix, això és que fa temps que les paraules han deixat de servir. Anem tots a la fuga de converses que ens provoquin encara més malestar. Erosionada la pell fina que ja no mostràvem, ha arribat l’absència de pell, ja que simplement ni tan sols hi és. Estem farts que ens preguntin coses que no sabem ni tindríem per què saber. Encara que francament, darrere de cada «Escolta, i tu ¿com ho veus?» jo percebo una necessitat de compartir angoixes i ansietats més que la intenció de trobar respostes de debò.

Per això, crec que ens estem convertint tots en nous refugiats que poc o res tenen a veure amb el drama d’éssers humans expulsats del seu país per un conflicte armat o de qualsevol tipus, aquells dels quals ja ningú parla perquè semblen desplaçats fins i tot de l’actualitat. Però sí que estic percebent la necessitat, cada vegada més gran, de refugiar-se de certes converses, de certes opinions, de certs discursos. Fugint del conflicte. Buscant la pau.

Cal buscar-se refugis. Hem de tenir-los identificats. Disponibles. A mà. Per a alguns pot ser que signifiqui l’estratègia de l’estruç i un acte irresponsable. Ficar el cap sota la manta i així negar l’existència del monstre, com en diu Daniel Solana. No obstant, per mi és necessari i fins i tot obligatori un búnquer ideològic, polític i metafòric en el qual sàpigues que per més que et bombardegin, allà sobreviuràs. Un lloc on les coses importen menys que les persones. Un lloc on no tot pugui ser històric i crucial. Resulta insà estar tot el dia abonat al conflicte, a l’ansietat, a la incertesa i al desassossec que presenciem cada dia al voltant nostre. Perquè si no, al final ens morirem tots d’intensitat.

Sí, ja sé que això sembla una crida al pensament frívol. Potser sí. Però per a mi significa tot al contrari. És tornar a ser conscients del llarg termini, del fet que les coses realment vitals són les que deixem entrar a casa i que, com ja ens explicava Milena Busquets, també això passarà. Encara que no sigui cert del tot. Per bé o per mal, tant li fa. Samuel Taylor Coleridge parlava d’una necessària suspensió voluntària de la incredulitat. Ara que ho penso, aquest article me l’hauria d’haver patrocinat Kit Kat. 

Tard. Com sempre. En fi.

És curiós que els diners hagin sigut els primers a demanar asil polític. Ja ho veuen, buscant el seu propi refugi. Per a mi aquest està sent l’altre referèndum. Sense urnes. Sense paperetes. Sense observadors internacionals ni càrregues policials. I tot i així, aquest és molt menys democràtic que els altres. Perquè és cert que cadascú té els seus diners on li surt del monyo. Almenys de moment. Però el que no es compleix és això d’una persona, un vot. Ni el sufragi universal. En aquestes eleccions, si ets el que més tens, votes més.

De qualsevol manera, els diners no han sigut els únics. Afortunadament. Famílies de tota mena i condició estan decidint crear espais lliures de política, alliberar les sobretaules d’aquest incòmode ingredient, com si es tractés del fum del segle XXI, un fum que el pot fer sortir tossint a més d’un i que, com l’altre fum, també ens pot matar. Això podria arribar a suposar la mort d’alguns grups de WhatsApp. Tant de bo.

Hi ha amics que ja no parlen d’això perquè d’això és millor no parlar-ne. Hi ha cunyats que s’han limitat a parlar del temps que farà. I hi ha amants que s’han dedicat només a això, a estimar. Perquè estimar-se és l’única manera d’estar callat en la qual no comuniques menys, sinó més.

Un altre refugi molt convenient és apagar les coses. Fa uns dies, vaig escoltar una brillant frase de Steve Wozniak: «L’únic que no has d’ensenyar-li a una màquina és que tu la pots apagar». Doncs això. Que s’ha d’apagar de tant en tant el mòbil. La tele. L’ordinador. Les xarxes socials. De tant soroll. De tanta última hora. De tanta actualitat. 

A mi em serveix de molt estar amb els que més estimo… i fer-los riure. Ja, ja sé que costa creure’m en mode clown, però a vegades, fins i tot ho aconsegueixo. I compte que no ho faig per ells. Com a bon egòlatra, ho faig per mi. Perquè la seva rialla—o com a mínim, el seu somriure, que és la seva versió low cost— em recarrega les bateries. Per això, quan algun dels meus haters em diu pallasso, jo sempre penso, «gràcies, però no saps quant». Si veig un ésser estimat abatut, trist i preocupat com ho estem tots, deixo anar tonteries ben bèsties, que això  —com tothom sap— em surt molt bé. I no paro fins que veig que estiren la boca. 

La meva última ocurrència consisteix a dir-los a tots que això només ho pot desencallar Leo Messi. Me l’imagino declarant en roda de premsa que amb la independència ell se n’aniria del Barça, i ja veuries com la DUI dura el que dura el minut 17 al Camp Nou quan només de començar, algú crea perill en qualsevol àrea, ja sigui a la nostra o a la del rival. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

 Veus, ja ho he tornat a fer. Segur que hi ha gent que es molesta amb aquest últim comentari, que si no en tinc ni idea, que si què m’he cregut, que si és que no n’aprenc. En fi, que me’n torno a la meva caverna, perdó, al meu cau. A hibernar, com els ossos. 

No tindré tanta sort. I ara.