24 febr 2020

Anar al contingut

Els processos sobiranistes a Europa

L'esquema eslovè

L'esquema eslovè

Carlos González Villa

El model independentista d'Eslovènia és una referència per al català, però les diferències són moltes

Ha passat l’esperat 1-O i s’ha complicat més l’escenari amb el creixent interès internacional pels esdeveniments a Catalunya. Especialment per la repressió policial, que ha trobat ressò en xarxes socials, capçaleres internacionals i figures polítiques de certa rellevància. Fins aleshores, els esforços de la Generalitat per atraure l’atenció internacional havien aconseguit resultats més aviat discrets, limitats a aconseguir la simpatia d’un nombre de parlamentaris en diversos països i al Parlament Europeu. No obstant, el 2 d’octubre el president Puigdemont va pujar l’aposta en aquest terreny, condicionant qualsevol negociació amb el Govern espanyol a una mediació de la Unió Europea i a la retirada de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional de territori català.

Aquest intent d’internacionalització que segueix la Generalitat recorda estratègies aplicades en altres processos sobiranistes. De fet, hi ha models i referents històrics per al nacionalisme català, entre els quals destaca el cas d’Eslovènia, el procés d’independència de la qual és el més depurat i més ben planificat dels que van tenir lloc a Iugoslàvia i la Unió Soviètica. El model eslovè té un especial atractiu per la proximitat emocional, que comença amb l’amistat entre Jordi Pujol i Milan Kucan (primer president de l’Eslovènia independent) i es projecta fins a l’1-O, quan el president de la república, Borut Pahor, va afirmar que «el cor de molts eslovens batega per la nació catalana».

Però aquest model també és atractiu des de la perspectiva pràctica. La independència d’aquest país, proclamada el juny de 1991, es va basar en una preparació cuidada i en l’efecte sorpresa. Recorrent a l’estratègia de la guerra asimètrica, van fer caure en una trampa l’Exèrcit federal, amb unes forces molt desmotivades que van quedar aïllades en carreteres i guarnicions fins a la seva retirada. 

La rapidesa i la professionalitat dels eslovens va generar declaracions públiques agressives d’una part dels comandaments de l’Exèrcit federal, encara que amb pocs efectes pràctics. A això s’hi ha de sumar l’eficaç maquinària propagandística de Ljubljana i l’espectacular cobertura gràfica que va omplir d’inquietud l’opinió pública europea.

En la internacionalització de la situació eslovena hi va jugar a favor la projecció de la imatge de David contra Goliat, que va concitar les simpaties de les cancelleries europees, encara que algunes d’elles ja estaven predisposades a reconèixer el nou Estat. L’incipient mecanisme de política exterior europea va buscar contenir la solució de forma ràpida i amb la menor repercussió possible. La implicació europea va afavorir enormement els interessos dels eslovens, que van aconseguir, a través de l’Acord de Brioni, el control de les seves fronteres i l’aquarterament de l’Exèrcit federal. I sobretot, van aconseguir seure un dia en una taula davant de la delegació iugoslava d’igual a igual.

L’esquema eslovè aixeca entusiasmes entre l’independentisme català, que ha comptat amb alguns dels seus protagonistes durant la jornada de l’1-O (Dimitrij Rupel, portaveu dels observadors internacionals, va ser precisament l’artífex de l’aparell d’acció exterior eslovè entre el 1990 i el 1992). No obstant, l’equiparació amb l’esquema eslovè presenta avui problemes més que evidents. El primer, que Espanya és membre de la Unió Europea, i la secessió implicaria que la normativa comunitària es deixaria d’aplicar a Catalunya. 

El 1991, Eslovènia no era membre de la Comunitat Europea i, per tant, no li plantejava aquest maldecap a Brussel·les. És cert que el sobiranisme català ha aconseguit fer arribar el tema a l’agenda europea (el Parlament Europeu va abordar la qüestió dimecres passat, dia 4), però les crides al diàleg des de Brussel·les estan lluny de propiciar un escenari semblant al de Brioni.

Un altre problema és que la Generalitat no compta amb aliats als centres de poder espanyols. Un element clau en el cas eslovè va ser la conformitat del president serbi, Slobodan Miloševic, que, de facto, tenia l’Exèrcit sota el seu control. A més, en cas que es consumi la independència, el Govern català hauria de governar un país dividit entre fidelitats nacionals. 

L’esquema eslovè va ser possible gràcies a la unitat d’acció de la classe dirigent eslovena, aconseguida a través de la incorporació de nous actors polítics al llarg dels anys 80 del segle passat. En el que sí que s’assemblen aquests dos processos és en la deriva de les esquerres polítiques, la nacionalització de les quals, en els dos casos, les ha ajudat a ocultar la seva absència de projecte.  


Investigador, Centre d’Estudis Avançats de la Universitat de Rijeka