Espanya com a 'trompe l'oeil'

Vaig coincidir amb Joan Coscubiela, tot un plaer; em va donar unes quantes lliçons però em quedo amb una. Això no és una dictadura, no, seria tant com rebaixar de grau els terribles anys que vam viure amb Franco. S’ha de tenir perspectiva, res comparable amb aquell règim feixista. Això sí, el Govern té perfils autoritaris preocupants i, no cal dir-ho, Rajoy desperta els nostàlgics i mobilitza multitud de voluntaris als quals no els importaria que aquell temps tornés. 

    

No vaig tenir temps d’explicar-li que per mi l’Espanya d’avui és decebedora, estic pessimista. Ni tan sols em consola declarar-me  un sa pessimista, que diria  Bobbio. Les institucions catalanes han superat la legalitat espanyola, no reconeixent-la, i això conduirà a situacions difícils. Quan poso d’exemple el Quebec o Escòcia sobretot de cultura, no ho faig només per assenyalar que un referèndum pactat i legal seria possible, sinó per envejar com totes les parts van acceptar la legalitat vigent;  reconeixent cadascú  les seves insuficiències, van ser capaços d’arribar  a pactes democràtics. Però Espanya, la de les dues ribes de l’Ebre, és una altra cosa. Som presumits, ens creiem demòcrates  de tota la vida, quan en la nostra vida hi ha més espases que anys constitucionals. Ni rastre de polítics d’altura per a un conflicte com el català, ni cultura política, democràtica. Són pocs 40 anys, rascant a penes una mica sorgeixen els nostres dimonis, la rància i casposa Espanya de sempre. Soc pessimista, vaig creure que ja érem moderns, però no, l’Espanya democràtica és un  'trompe l’oeil'. Per falta de cultura política, de polítics, pels seus atavismes, perquè la Transició no va ser dinàmica sinó un statu quo  estàtic insuficientment purificat per fer una Espanya diferent.

    

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El  sobiranisme institucional, i el del poble, sí, han trencat els motllos, però esperava més de l’Estat. Hi ha hagut temps, però al repte només s’hi han oposat armes com dir Arturo a Mas, boicots al cava, jures de bandera, xiulets a Piqué, la policia política...  Sí, ja ho sé, els altres també, però jo esperava més d’Espanya. Molt més que vagi a por ellos, a per tots, o  ¿a per qui? Que convertís en actors les policies, els fiscals globetrotters que creuen que la justícia  és com el bàsquet anàrquic dels mags de Harlem. Virgueries sense reglament. Haurien pogut fer altres coses, dialogar, oferir molt més als que llavors encara no eren independentistes, respondre a la poda sobiranista de la democràcia amb més democràcia.

Vergonya democràtica

Haurien pogut llegir millor la sentència del Tribunal Constitucional  del 2014 per defensar que la militància constitucional no és una exigència, que es pot ser republicà i independentista, que hi ha un camí constitucional per al dret a decidir. Un somni, però no, a por ellos. Vergonya democràtica, dels uns i els altres. Fracàs de la política. I no em diguin equidistant, que no ho soc. M’agraden Serrat i Llach, però sobretot viure en una societat on es respecti la llei i ningú vagi per ningú. No sé què passarà el 2-0, però segur que haurem tornat molts anys enrere.