Fragments de Brossa

Aprofitant que el MACBA dedica una exposició d'allò més merescuda a Joan Brossa (1919-1998)Joan Brossa, no puc resistir la temptació de recordar en públic les dues vegades que em vaig creuar amb ell. M’hauria agradat que fossin més, ja que era un contertuli imprevisible, però molt entretingut. I, probablement, l’últim excèntric digne de tal nom que ha donat Catalunya, un home que se les va apanyar com va poder per fer sempre el que li va donar la gana i que no va tenir mai manies de dir el que pensava de gairebé tot.

Encara que va recórrer a feinetes de tota mena per sobreviure, en va saber convertir algunes en una font de manutenció immediata, com quan venia llibres a domicili i apareixia per les cases a l’hora de dinar, aconseguint que el burgès de torn li fes un lloc a taula.

La primera vegada que em vaig creuar amb en Brossa va ser quan els jocs del 92. El vaig anar a veure al seu domicili –un cim del desordre a un pas de la síndrome de Diógenes, amb diaris apilats al terra i mobles escassos– i em va permetre publicar una entrevista que començava per una resposta, cosa bastant insòlita: «¿No havíem quedat demà?». No recordo de què vam parlar, però sí que vaig sortir d’allà d’un humor excel·lent, convençut d’haver compartit una estona molt estimulant amb un individu d’allò més singular.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Pocs anys després, Manel Guerrero em va invitar a Vic per veure una exposició que ell comissariava i que em pengin si recordo de què anava (em faig gran  i, encara que recordo trivialitats, a vegades m’eludeixen qüestions de més interès: em sap greu, Manel). Pel camí vam recollir en Brossa, que ens va animar el trajecte amb tota mena de comentaris dissolvents. A més a més d’un excèntric, també pertanyia a un altre col·lectiu en vies d’extinció que sempre m’ha caigut molt bé, el dels menjacapellans.

Pel nostre destí, Brossa ho va tenir fàcil per dedicar-se a un divertit anticlericalisme, i fins i tot va arribar a convocar en la seva ajuda l’ectoplasma d’Unamuno: «En diuen capellans i són la malaltia mateixa». Em va fascinar, sobretot, que aquell home vestit de jubilat –¿recorden la barreja de sabata i sabatilla que lluïa?– disposés del seu temps lliure com un adolescent i no hagués de donar explicacions a ningú per passar el matí a Vic, renegant del capellanum. Ja no en fabriquem així.