Teories oposades

Moltes vegades la gent no està d’acord. És normal. Enriqueix la societat. És la diversitat. No obstant, en ciència, moltes vegades, una doctrina o idea s’acaba imposant i l’acceptem com a evidència a partir de la qual ens fem noves preguntes i anem cap a altres incerteses. Però quan dues teories rellevants col·lisionen o dos investigadors amb personalitat s’estavellen l’un contra l’altre, l’escarafall i el tremolor sísmic són considerables. Ha passat moltes vegades en la història de la ciència. Deixeu-me que us en posi uns quants exemples.

Els descobriments de Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) van ser extraordinaris i alguns dels seus excel·lents dibuixos sobre les neurones encara es podrien usar perfectament avui en dia per a l’ensenyança. La gran disputa de Cajal va ser amb el metge italià Camillo Golgi (1843- 1926), en honor del qual s’anomenen unes minúscules cisternes intracel·lulars anomenades Aparell de Golgi. En Golgi defensava la idea predominant a la seva època que tot el sistema nerviós d’una persona estava format per un reticle o xarxa contínua, sense espais intermedis ni concatenació de cèl·lules. Com si fos una gran teranyina negra estenent-se en mil corbes al nostre cervell. En Cajal deia que era precisament el contrari: el sistema nerviós estava veritablement format per neurones individuals sense una continuïtat física, no eren aquest mar de cordes que ens postulava en Golgi, que interactuaven. De la connexió entre neurones en diríem després sinapsi i és un camp de profund estudi. 

Avui sabem doncs que en Cajal tenia raó i en Golgi, en aquest aspecte, no. Curiosament, ambdós van rebre el premi Nobel el 1906 en reconeixement al seu treball sobre l’estructura del sistema nerviós. Un intent de 'pax romana' entre aquests dos magnífics investigadors que malgrat això no van acabar mai de fer les paus. Cajal ho va lamentar dient que era més complicat lluitar amb altres homes per obtenir la veritat que lluitar contra la natura per obtenir la veritat. Un altre cas curiós va ser el de l’estructura de l’ADN. A tots ens agrada ara parlar de l’estructura en doble cadena de l’ADN (la 'doble hèlix'), però durant un temps hi va haver dubtes. La llavor de la discòrdia la va plantar una figura científica de gran prestigi: Linus Pauling (1901-1994). En Pauling va ser un enginyer químic i bioquímic dels Estats Units, premi Nobel de química el 1954 pels seus descobriments sobre els enllaços químics i premi Nobel de la pau el  1962 pel seu activisme antinuclear. Poca broma. Els seus treballs van ser claus en la caracterització de l’estructura de les proteïnes, va descriure entre altres l’hèlix alfa d’aquestes biomolècules. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Encoratjat per aquestes troballes, va posar la seva mirada sobre l’ADN. I va estar a punt de clavar-ho, però en comptes de la doble hèlix de l’ADN va postular per mitjans cristal·logràfics una estructura en forma de triple hèlix el febrer de 1953. Dos mesos després, James Watson (nascut el 1928) i Francis Crick (1916-2004) donaven a conèixer la seva hipòtesi de la doble cadena de l’ADN gràcies al treball dels cristal·lògrafs Maurice Wilkins (1916-2004) i Rosalind Franklin (1920-1958). Els tres primers van rebre el premi Nobel de fisiologia o medicina el 1962, essent injustament ignorada la malaurada doctora Franklin. Com en tota intriga, hi ha episodis d’espionatge i misteri, incloent-hi una denegació de passaport a en Linus Pauling per entrar al Regne Unit el 1952 per les seves simpaties comunistes que va dificultar la seva carrera amb els científics de Cambridge. En aquest sentit, Linus Pauling, de qui el seu amic Isaac Asimov va dir que era el químic més gran del segle XX, no va ser mai reticent a la controvèrsia i va ser geni i figura fins al final del seus dies.

Com veieu, els investigadors també s’apassionen i tenen les seves batalletes, sobretot quan estan en joc troballes decisives en la ciència, com els casos que us he explicat en biomedicina: l’estructura de la molècula central de la vida humana (l’ADN) i la conformació íntima del nostre òrgan més distintiu (el cervell). Al final, la història i els fets acaben acceptant unes teories i deixant-ne en anècdotes altres. I el mateix es pot dir de la societat. En aquest cas, davant els models de país i polítics que proposen els uns i els altres i ens diuen quin és el correcte i millor, el que és més raonable és deixar que la gent s’expressi lliurement votant en un referèndum per decidir què vol. Però això ja és una altra història.