Exabruptes a l'ONU

Des dels dies de la guerra freda s’atribueix a George F. Kennan la idea que qualsevol guerra és possible si un dels adversaris està decidit a desencadenar-la. Es diria que els presidents dels Estats Units i de Corea del Nord reuneixen els trets de caràcter necessaris perquè aquesta cosa succeeixi, i la seva verborrea aïrada confirma aquesta impressió. Després que Donald Trump amenacés l’ONU amb la destrucció total del petit país si així ho requeria la defensa pròpia o la dels aliats, el ministre d’Afers Exteriors nord-coreà, Ri Yong-ho, ha comparat les amenaces de la Casa Blanca amb els lladrucs d’un gos. Un intercanvi de galanteries impropi de les convencions diplomàtiques, expressió d’una atmosfera altament contaminada, per no dir irrespirable.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Estem en un escenari insòlit o forma part de la llarga tradició d’exabruptes onusians? Res de nou sota el sol: des que Nikita Khrusxov va repicar la seva sabata sobre el faristol fins als nostres dies, els excessos gestuals, verbals i de tota mena s’han succeït als salons de l’ONU, cosa que porta directament a preguntar-se per la utilitat de la institució, teòricament apaivagadora de la molt sovint ardorosa rivalitat entre estats. ¿Quina funció compleix si personatges com Trump, dipositaris de responsabilitats universals, utilitzen la tribuna per encendre els seus adversaris (l’Iran, un exemple) o fins i tot a exasperar-los? ¿Quantes missions deixa de complir quan hi ha països (Israel, un altre exemple) qu estan especialitzats a ignorar les resolucions del Consell de Seguretat? ¿Quina utilitat pràctica pot tenir una institució amb cinc socis que tenen dret de veto?

Preguntes recurrents

Aquestes i altres recurrents preguntes sorgeixen en els debats sobre l’eficàcia real de l’ONU i sobre el signe de la urgent reforma que tothom considera necessària. I moltes respostes sobre l’eficàcia futura de l’organització remeten a la capacitat de les grans potències d’abraçar el multilateralisme per millorar la seguretat col·lectiva. L’escenografia d’aquests dies servida al gratacel de Manhattan fa dubtar de la validesa de les reformes reclamades per Trump i secundades pel secretari general, António Guterres, si al seu darrere  batega la propensió a la unilateralitat i l’aïllacionisme. El desafiament nuclear de Kim Jong-un no es neutralitza dient-li home coet al president nord-coreà, un personatge imprevisible amb tendència a la caricatura.