Un problema polític espanyol

Un dels pilars del discurs independentista és l’afirmació que Espanya és monolíticament contrària a qualsevol tipus d’entesa amb les demandes sobiranistes. És cert que la visió d’Espanya uniforme i uniformitzadora del PP –amb el suport del sector centralista del PSOE i el més recent de Ciutadans– és la predominant des que les famoses promeses de José Luis Rodríguez Zapatero sobre l’Estatut van quedar en foc d’encenalls (per no remuntar-nos més enrere en el temps). Però acceptar aquest fet –plasmat en les recollides de firmes i els recursos contra l’Estatut i l’immobilisme de Mariano Rajoy davant el procés des del 2012– no ha de portar a tancar els ulls als moviments que s’estan donant en la política espanyola i que desmenteixen la imatge de bloc homogeni.

Ahir, el PSOE va tombar al Congrés una proposició no de llei de Ciutadans de suport a les accions del Govern i dels tribunals per frenar l’1-O.  Poc abans, el PSOE havia exigit a Rajoy que «deixi d’amagar-se rere les togues» i que digui «sense ambigüitats» si pensa suspendre l’autonomia de Catalunya o aplicar la llei de seguretat nacional. Tots dos fets arriben el mateix dia que la Junta de Portaveus del Congrés va aprovar la comissió territorial impulsada pel PSOE i un dia després que Podem presentés la seva proposta d’una assemblea de càrrecs públics sobre Catalunya, una forma de convertir l’1-O en una protesta massiva contra Rajoy.

El rebuig del PSOE a la proposta de suport a Rajoy es basa en el fet que Ciutadans no va voler incloure una esmena que cridava al diàleg i a buscar una «sortida pactada i legal». Plantejada la crisi política actual com un xoc d’institucions, legitimitats i sobirania, els bàndols són molt homogenis. Però si es planteja en termes de diàleg i negociació sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, les fronteres són més poroses. La ruptura de l’anomenat bloc constitucional d’ahir al Congrés  i la manifestació a Madrid a favor del dret a decidir de Catalunya són símptomes que, dins de la llei, amb lleialtat institucional i lluny de l’immobilisme, hi ha terreny de joc en el qual fer política. I constitueixen també un avís al PP: el problema català ja és un greu problema espanyol que amb la falta d’acció política només pot empitjorar, si és possible.