Legalitat i legitimitat del referèndum

La celebració del referèndum és legítima –la reclama el 80% de la ciutadania de Catalunya i la majoria de forces polítiques del Parlament– i podrà ser legal. No tinc dubtes que un referèndum pactat amb l’Estat hauria tingut encaix en el marc constitucional espanyol actual. Per més que s’hagin obstinat a negar-ho sota la bandera infranquejable del principi d’unitat, tota constitució democràtica possibilita el referèndum que des de Catalunya es reclamava celebrar.

Una qüestió completament diferent, però, és la legalitat del referèndum convocat per a l’1-O de manera unilateral. Aquesta legalitat s’ha pretès sostenir sobre la base de la llei del referèndum d’autodeterminació aprovada pel Parlament; llei que, al seu torn, s’empara en el dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per textos internacionals. I aquesta cadena de legalitats és el que s’ha anomenat «anar de la legalitat a la legalitat». 

No obstant, i segons la meva opinió, no és tan clar ni que la ciutadania de Catalunya pugui ara com ara –en l’actual interpretació sobre quins són els titulars d’aquest dret i l’abast del seu contingut– emparar-s’hi de manera nítida, ni menys encara que el Parlament, d’acord amb l’ordenament jurídic vigent, fos l’òrgan competent per aprovar l’esmentada llei.

Ara bé, precisament perquè aquestes qüestions no estan clares, ¿per què no acceptar sense embuts i amb totes les conseqüències que la convocatòria del referèndum i la llei que l’empara són actes l’objectiu dels quals és trencar l’ordre constitucional vigent? ¿Per què no admetre que són actes de desacatament –bé legítim, segons la meva opinió, donat el nombre de persones que els recolzen i l’actitud passivoobstructiva de l’Estat davant l’exercici del dret a decidir– de la legalitat aplicable en aquest moment? Reconèixer-ho i admetre-ho no fa més feble la celebració de l’1-O ni tampoc els seus resultats. Perquè el que no forma part de l’univers del Dret ara, demà pot formar-ne part simplement per la voluntat dels seus destinataris, si accepten i acaten les noves normes com a tals.

Fixem-nos, en aquest sentit, que la llei i la convocatòria del referèndum són, si més no, actes amb aparença jurídica i, per tant, perfectament preparats per entrar a formar part d’un ordenament jurídic: la llei conté proposicions en forma de norma; permet convocar una votació perquè la ciutadania s’expressi lliurement; configura uns procediments; estableix unes garanties per a l’exercici d’un dret de participació política; i preveu el resultat vinculant del que decideixin la majoria de votants a través de les urnes.

Notícies relacionades

Les conseqüències d’una absorció

¿Per què Espanya creix més?

I d’aquesta manera, si finalment el dia 1-O es vota, si el resultat de la votació és favorable al sí, i si aquest resultat és acatat per la ciutadania de manera majoritària, aleshores tots aquests actes amb aparença ara de legalitat es convertiran pròpiament en la legalitat vigent. Perquè el Dret només pot ser això si qui ha de complir les normes així ho fa i com a tals les assumeix. 

Entenguem, doncs, que enmig d’aquest «de la legalitat a la legalitat», i perquè l’Estat així ho ha imposat encara que hi havia altres camins, s’ha hagut de produir una necessària ruptura. Els ponts entre una legalitat i l’altra els hauran de construir els ciutadans de Catalunya amb la seva majoritària convicció respecte a l’obligatorietat de les noves normes.