Anàlisi
L'hora de la veritat
El Govern ha d'anar fins al final. Buscar una alternativa, com el 2014, seria un frau
zentauroepp39974171 170906102402
Habemus referendum. Després de cinc anys de moviment independentista i tres des que es va fer el 9-N, ara sí que s’ha posat tota la carn a la graella perquè l’1 d’octubre es pugui votar. L’argumentació i la contraargumentació sense fi aquest dimecres al Parlament, al més pur estil filibuster, són la millor imatge de la desesperació d’alguns per evitar el que ja és inevitable. Ningú sap si el referèndum s’arribarà a fer o si la maquinària repressiva que es desencadenarà el podrà arribar a aturar. El que és segur és que anem cap a una col·lisió institucional i política inèdita.
El procediment, amb tots els seus secrets legals i jurídics, ha sigut el centre del debat parlamentari. És cert. El mètode no ha sigut el desitjable, però segurament era l’únic perquè la majoria parlamentària compromesa amb el referèndum el pogués portar a terme. Les piruetes efectuades per convocar-lo obeeixen només a un motiu: l’actitud autoritària del Govern de Mariano Rajoy i l’aparell de l’Estat, que neguen una demanda democràtica elemental. El millor hauria sigut un referèndum legal i acordat. El Govern de l’Estat no ho ha volgut així. Les crítiques al procediment sonen a excuses.
L’ofensiva del Partit Popular per frenar el procés li ha esclatat a la cara. La seva estratègia de judicialitzar la vida política a Catalunya ha resultat ser un fracàs. Les lleis i reformes del Tribunal Constitucional, fetes a mida per impedir-ho, no han sigut suficients. Aturar l’1-O l’obligarà a mesures més dràstiques que poden tenir un cost polític i d’imatge elevat. El nou PSOE de Pedro Sánchez tampoc té alternativa. La indissoluble unitat de l’Estat, juntament amb la Monarquia i la política econòmica, uneix els dos grans partits del règim del 78. Els problemes polítics no es poden abordar per vies judicials.
En el mapa polític català queda per aclarir la incògnita de Catalunya en Comú, obligada finalment a prendre una posició després de les seves vacil·lacions sobre el caràcter garantista o no de la convocatòria. Seria un error seguir amb un perfil baix. La batalla de l’1 d’octubre no només té a veure amb la independència. És el futur del marc politicoinstitucional nascut el 1978 el que està en joc.
Ni PP ni PSOE mai haurien imaginat que s’arribaria tan lluny. Tampoc segurament aquells que des de les institucions catalanes han pilotat el procés. El pas al costat de diversos consellers aquest estiu mostra com alguns van entrar al Govern sense creure’s el full de ruta d’un Executiu que ja no només parlava de referèndum, sinó d’independència en 18 mesos. Quina hipocresia.
No obstant, el més decisiu comença ara. El Govern de la Generalitat té el desafiament d’anar fins al final i assumir-ne les conseqüències. No fer-ho i buscar una via alternativa, com el 2014, seria un frau. El referèndum ja està convocat. Existeix sobre el paper. Ara falta materialitzar-lo. La dialèctica entre determinació i desobediència institucional i mobilització al carrer serà clau.
