L'aigua no sempre és humil

Deu fer més o menys 18 anys que vaig fer un viatge a peu per Extremadura. Ja n’havia fet una dotzena, aleshores. M’atreia veure el contrast. Perquè la caminada anterior l’havia fet pel País Basc. Extremadura està a la punta oposada de Catalunya, i això feia créixer l’interès. 

Ara aquest diari m’ha fet arribar una notícia de començaments d’estiu: un matrimoni i dues filles seves van morir fent barranquisme. En un riu extremeny, el Jerte, que vaig tenir tan a prop. 

No està de moda dir-ho, però he sentit molta pena. ¿Per què han de passar fets com aquest? És una pregunta absurda, evidentment. La mort no té programada la seva feina. Sempre treballa, estiu i hivern.

Els humans tenim un gran magatzem de confiança en la vida. Fins i tot els que se senten perduts o abandonats es fabriquen –o ho intenten– esperances. És més, la vida està aquí, la veiem, l’escoltem, l’abracem, la bevem, volem viure-la. I un dia la vida ens castiga. L’enveja, potser, de veure’ns feliços. 

Perquè anar a fer barranquisme, en una zona amb poques dificultats per a uns nens amb ganes d’una mica d’aventura...

¿Què ha passat, al Jerte? Els nens anaven correctament equipats amb vestits de neoprè. Però una tromba d’aigua els va fer caure enrere. 

Jo sempre he estat una mica covard davant de l’aigua que corre. Fins i tot davant la que està controlada. I he admirat alguns rius al llarg de les meves caminades. Però des d’un pont...

Sant Francesc d’Assís va parlar de «la germana aigua, utilíssima i preciosa, casta i humil». L’aigua no té res d’humil quan es desencadena i ho arrossega tot. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Entenc i respecto el dolor de la família de Jerte. L’aigua no és tan transparent ni tan amiga com sovint ens fa veure.

Només la podem domesticar en un càntir.