Temps de silenci

La manifestació d’ahir a la tarda va començar amb els xiulets eixordadors quan van arribar Mariano Rajoy i Felip VI. I encara que el lema oficial era el de «No tinc por», van abundar les pancartes i cartells amb un clar missatge demanant pau i en contra de les relacions de l’Estat espanyol amb els països vinculats amb el terrorisme. «Les vostres guerres, els nostres morts» eren les més repetides, molt més visibles, tot i estar en segon terme, que les que duien les forces de seguretat, el personal sanitari i tots aquells que anaven davant en reconeixement de la seva tasca durant els atemptats.

Per un moment vam pensar que havia revifat l’esperit del «No a la guerra», que la d’ahir era una manifestació semblant a la que es va fer per mostrar el rebuig a la implicació d’Espanya en la guerra de l’Iraq,  la que es va produir quan encara no hi havia hagut cap atemptat d’aquesta mena aquí i la societat sencera va sortir en massa a proclamar el seu pacifisme.

Aquests dies de crispació, de rebre missatges amb tota mena d’informacions, d’opinions polaritzant-se per segons cap a un cantó o altre, d’acusacions a tort i a dret contra persones que no han tingut res a veure amb els atemptats, de pintades i insults i molta por de perdre tot el que hem construït fins ara, pensava que potser el problema era de desmemòria, que si l’11-M no va provocar aquesta reacció és perquè tots recordàvem com ens havíem mobilitzat contra aquella intervenció i érem conscients que les violències estan relacionades, que si en provoques en un lloc, aquesta et tornarà tard o d’hora.

Però, ahir, el passeig de Gràcia no era ni de bon tros l’expressió d’unitat que ens hagués calgut, ni el recolzament que mereixien les víctimes. Encara que lemes com «Les vostres polítiques, els nostres morts» o «Qui vol la pau no trafica amb armes» poguessin recordar el «No a la guerra», la d’ahir va ser una manifestació molt diferent. L’enorme presència de banderes que expressaven tota mena de parers polítics, de l’estelada a la de Societat Civil Catalana, passant per la senyera i la bandera espanyola, demostraven fins a quin punt les prioritats eren unes altres, i per a molts va pesar més la necessitat d’expressar el parer polític que no pas el de rebutjar la violència. Només un petit cartell en àrab que semblava ofegar-se entre la gentada expressava el crit d’ambdues mobilitzacions: «No tinc por, no a la guerra».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els últims dies s’han assemblat molt a la manifestació d’ahir. Molt brogit, moltes opinions, molta exaltació de les posicions de cadascú i poc espai per al buit, el silenci, que és el que realment serveix per mirar cap endins, per observar quina dimensió té la ferida, quin és l’abast de l’agressió que hem rebut. Però no són bons temps per a la vida interior, que es veu tenim externalitzada a les xarxes socials, on hem de dir tot el que ens passa pel cap just quan ens passa, on no sortim mai del brogit eixordidor dels xiulets o aplaudiments.

Finalment es va fer el temps de silenci, de sentir més que no pas de pensar. Va ser al final dels parlaments, en sonar els dos violoncels que tocaven El cant dels ocells. Tothom va callar llavors, i tothom va sentir, potser per primer cop des del 17 d’agost. Vam sentir les víctimes, la seva absència, el dolor dels seus familiars, que no oblidaran mai aquella tarda d’agost o les vacances a Barcelona. Vam pensar en els qui van ser a prop del terror i en els que ho van viure de lluny. Escoltant la trista melodia vam sentir que no ha estat un malson del qual puguem despertar, que l’atac és irreversible, que ens han ferit i no sabem com seguirem vivint. Llàstima que va durar poc perquè, ara més que mai, el que necessitem és el silenci.