OPINIÓ

La il·lusió, i després hi ha Paulinho

Somiàvem amb tornar a certes essències de l'estil i qui aterra és un comissionat de tot al contrari

1
Es llegeix en minuts
La il·lusió, i després hi ha Paulinho

Als afores del Camp Nou encara es venen per liquidació samarretes de Messi i Neymar de la temporada passada, a 38 i 25 euros respectivament. Se suposa que la diferència de preu es deu al fet que el brasiler ja només és un drap vell en la memòria del culer, però tot i així els 13 euros són una distància injusta, raquíticament inacceptable.

    

I això que els diners en el futbol sempre han sigut relatius, i el mateix Neymar n’és un gran exemple: mai sabrem en realitat quant va costar, perquè la forquilla va dels gairebé cent milions que més o menys hem donat a acceptar com a xifra definitiva als 19 que, sense que se li escapés el riure, va dir un dia la llavors vicepresidenta econòmica del Barça. Neymar ja és passat, però un passat que encara treu fum i potser necessitarà, per tapar tantes vergonyes com es van filtrant, un sarcòfag de ciment superior al que manté a ratlla la central nuclear de Txernóbil; una amenaça de fer-ho saltar tot pels aires que sempre estarà present.

Notícies relacionades

    

Ara ve un altre combat amb la relativitat. Paulinho. El problema és que somiàvem tornar a certes essències de l’estil i qui aterra és un comissionat de tot al contrari. Segons sembla fa falta múscul, «un Keita», és la idea dominant (però Keita va costar 14 milions, i no 40, i era un any més jove, que tot s’ha de dir). Ens havíem il·lusionat amb un altre pla, aquell que diu que l’important no és tenir el que més corre, sinó els que millor fan córrer la pilota. Segur que Paulinho és un bon futbolista, però no va per aquí la cosa. Parlem de perspectiva, d’il·lusions. Perquè a un hospital s’hi pot anar per veure un nounat o per sotmetre’s a una colonoscòpia, que serà molt necessària, però il·lusió, el que es diu il·lusió, no fa.