Cridòria

La CUP nacional està vivint un agost gloriós. L’estat major del procés va decidir que la primera quinzena del mes era millor guardar silenci des de les instàncies ofi­cials atrapades en l’embolic del Prat. Confien que portaran la iniciativa a partir del 16 amb la llei del referèndum, la resposta de Rajoy i 'tutti quanti' fins a arribar a les mobilitzacions de l’11-S. Puigdemont i Junqueras han estat en mode 'off', de manera que els portaveus de l’esquerra independentista han copat les declaracions a les ràdios, les televisions, els digitals i les edicions en paper dels diaris que renuncien a tenir agenda pròpia. La irrupció d’Arran en el debat sobre el turisme ha encantat a certa premsa de Madrid, la de sempre i els neopopulars de l’antiga socialdemocràcia, que els ha permès dir el que sempre ha pensat Mayor Oreja: el procés és ETA. Només ha faltat la manifestació d’Otegi per arrodonir la jugada en una barreja d’ingenuïtat i inoportunitat. 

L’espoleta del turisme

I la veritat és que els de la CUP s’han agradat molt a si mateixos, cada dia una mica més. S’han vist a les portades dels mitjans que tant deploraven i els ha agafat un atac d’aquest narcisisme tan propi de l’esquerra antisistema, amb l’agreujant que cada dia han hagut de cridar una mica més per seguir atraient els micròfons. Han cregut trobar en el turisme l’espoleta revolucionària que tant agradava a Ernesto Laclau i ja s’imaginen el 2-O com una gloriosa jornada revolucionària amb els caps de Mas i Santi Vila penjats al Palau de la Generalitat. Als que disfruten contemplant aquest espectacle se’ls ha de  recordar que la CUP encara és la facció minoritària de la majoria independentista del Parlament i que Arran i Endavant són dues de les faccions de la mateixa CUP més pròximes al moviment anticapitalista que a l’independentisme. Com no es cansen de recordar els que en l’actual PDECat es van oposar a regalar a la CUP la peça de Mas, el procés va quedar a les seves mans però no està gens clar que ho hagin aprofitat per fer una altra cosa que cridar. Això sí, cada vegada més fort i amb altaveus més potents.