08 d’abr 2020

Anar al contingut

En primera persona

L’aurora des de l’ISS.

SCOTT KELLY

Viure amb el meu àlien

Marta Mesonero González

El costat dolent de la vida forma part de la vida i jo l'adoro amb totes les seves cares. La meva lluita ha sigut pel meu estat d'ànim

El dia 12 de desembre del 2016 em van regalar una segona vida. Em van operar  d’uns quistos endomètrics als ovaris i a l’intestí. Quan ja tancaven, van trobar al recte un tumor de tres centímetres. Als 26 anys, allà el tenia. Per netejar-lo, em van tallar gran part del recte i el van reconstruir amb el que en va quedar, uns quatre centímetres que s’han convertit en la part més estimada del meu cos. I aquí la primera paraulota: per protegir la zona i que es curés bé van realitzar una ileostomia. Per entendre’ns, em van treure l’intestí prim per la panxa creant una mena d’àlien. ¿Recordeu la pel·li? L’escena en què surt per la panxa és el que em va venir a la ment la primera vegada que ho vaig veure. Quan em vaig despertar, la bossa es va convertir en el meu pitjor malson. Era gegant i transparent. Es veia perfectament el tros d’intestí, vermell i enorme. A això s’hi va sumar que no hi tenia cap mena de control. Vaig plorar durant tot un dia, no em veia capaç de seguir la meva vida amb allò. Els meus amics volien venir a veure’m, però jo no sabia com. ¿I si sonava al seu davant? ¿I si s’inflava? I l’olor... Per molta colònia que hi posés allà seguia. Vaig passar tres dies al llit fins que em van donar els resultats de la biòpsia i em van dir que el que havien trobat era càncer.
  

 Aquesta paraula significava mort. Vaig pensar: «Has tingut una vida molt bonica». He viatjat, he conegut persones increïbles, havia estimat molt i m’havia sentit molt estimada. Encara que si n’hi ha més... ¡benvingut sigui! Vaig deixar de divagar, no tot tenia per què estar perdut i vaig començar amb les preguntes de rigor. ¿Ara què toca fer? Quan la doctora se’n va anar em vaig sentir amb força per primera vegada en tres dies. La meva ment feble i obsessionada amb la bossa es va tornar forta i disposada a aguantar el que vingués. Tenia ganes de viure, m’encantava la meva vida, la meva gent i els meus plans. La vida era molt bonica per rendir-me.
    

Me’n vaig anar a casa. Els primers dies trigava uns 20 minuts a canviar la bossa i, si tocava renovar l’anella, podia estar fins a una hora. Un mes després es va convertir en una cosa mecànica, com qui es maquilla cada dia abans de sortir de casa. No podia treballar, menjar ni beure segons què, ni fer esport, ni viatjar o sortir de festa, però hi hauria coses que sí que podria fer com una noia normal de 26 anys, ¿no? Per sortir al món em vaig preparar una motxilla amb el kit de supervivència. Trobar alguna cosa que posar-me va ser desesperant. Al meu armari no hi havia res que tapés la bossa, o això creia jo. No m’agradava res, necessitava samarretes amples, llargues i còmodes, però alhora volia veure’m guapa i fer pujar l’autoestima. Era impossible, em posés el que em posés la bossa estava allà.
    

Malgrat estar una mica en tensió, controlant els moviments i sorolls de l’àlien, vaig disfrutar molt de la normalitat d’anar a prendre alguna cosa amb amics. Vaig tenir diversos ensurts. Al cap de pocs mesos de començar la ràdio vaig quedar amb una amiga. Estàvem en una terrassa i vaig notar que part de l’anella es desenganxava i començava a sortir el contingut de la bossa. Vaig córrer al bany intentant no tacar-me la roba. Encara no sé com ho vaig fer. Des d’aleshores, a la meva motxilla també hi ha una muda. De tot s’aprèn.

La químio va ser molt dura. Em passava una setmana i mitja tancada a casa i quatre dies en llibertat. Els meus amics i familiars m’animaven comptant els cicles que faltaven, «vinga que només en queden quatre» deien. ¿Només? La paraula és «encara». Van ser uns mesos en què no reconeixia ni el meu propi cos. De càncers n’hi ha de tots els tipus, colors i mides. Jo no he tingut ni el més difícil ni el més fàcil, he tingut el meu i he tingut el meu procés. La meva lluita no ha sigut contra les bestioletes, d’això s’encarregaven els meus metges i el tractament, la meva lluita ha sigut controlar el meu estat mental i anímic. Cada dia llegia a les notícies que algun famós havia caigut «en la batalla contra el càncer». El meu consol era saber que per cada pacient que mor n’hi ha uns quants que sobreviuen.
  

 Ara he acabat el procés i espero que m’operin per treure’m la ileostomia. Vull compartir-ho perquè les històries que surten bé s’han d’explicar. A mi m’hauria reconfortat saber que, quan tot es veu negre, en tu està veure-ho en color. Que si uns pantalons no et queden bé, posa’t una faldilla. Que si el menjar és insípid, prova noves maneres de cuinar. Que si no pots anar a la platja a la tarda, a la nit l’aigua està perfecta i hi ha menys gent. Que una experiència negativa pot ser una bona història que explicar i passar l’estona entre rialles. Que si algú s’allunya, no valia la pena que estigués al teu costat. Que si hi ha un dia dolent, l’endemà serà perfecte perquè ja saps com és estar en un forat i ara decideixes disfrutar. El costat dolent de la vida forma part de la vida i jo l’adoro amb totes les seves cares