17 febr 2020

Anar al contingut

En primera persona

Rotllets d'agost

Rotllets d'agost

Lucía Etxebarria

«Qui s'esfuma sense previ avís no imagina les ferides que deixa. No entén que darrere de cada clau hi ha un ésser humà»

A l’estiu es folla més. És un fet. En primer lloc, per una raó òbvia: hi ha més temps lliure. En segon, perquè la gent se’n va de vacances. A llocs on no els coneixen ni els jutgen (el que passa a Salou, es queda a Salou, ja se sap). 

Altres es queden a la ciutat de Rodríguez i aprofiten per dedicar-se al Tinder el que no està escrit. Amb l’increment de les hores de llum es genera més producció de vitamina D que provoca nivells hormonals a la sang. La llum afavoreix també un augment en la producció de serotonina. Ergo, la libido puja. I el fet que suem més fa que desprenguem més feromones. I resultem més atractius.
Tradicionalment (abans que els naixements dels nadons poguessin planejar-se), era el maig el mes en què més nens veien la llum a Espanya. La concepció s’iniciava, precisament, en ple mes d’agost.  

El problema del ‘ghosting’

El problema dels rotllets d’estiu és el ghosting. Tu coneixes algú per Tinder, o te l’enrotlles una nit a Salou. Després hi ha un creuament de missatges i de sobte una de les parts no desitja tenir més trobades amb l’altra. La família del Rodríguez ha tornat a casa o, una vegada a Madrid, Salou queda molt lluny i el nòvio oficial molt a prop.  I, en lloc d’afrontar la situació amb claredat, el que es cansa decideix tallar tota comunicació sense donar explicacions. 
Els psicòlegs estudien moltes raons per a aquest fenomen. El fantasma (l’ens que desapareix sobrenaturalment) té por del conflicte, una immaduresa galopant o fins i tot un desordre d’alexitímia, una incapacitat per reconèixer i expressar emocions profundes.  Però hi ha una resposta més senzilla: el que fa el fantasma ho fa perquè pot.
Imaginem que jo, per exemple, m’embolico amb un redactor d’aquest diari. Un dia ell vol deixar-me. Li toca quedar a sopar i explicar-m’ho. Si simplement deixa de contestar els missatges, ben aviat arrossegarà a la redacció una ben guanyada fama de fred i malànima, així que, encara que no li vingui gens de gust quedar, passa pel mal trago.

N'hi ha prou de ser egoista

Però ¿i si és un tio que vaig conèixer per Tinder, o una noia amb qui vaig acabar de matinada en una platja de Salou, i no tenim ni un sol amic comú? Doncs decideixen que s’estalvien les llàgrimes, la mala cara i els retrets. Fan el fatasma, i punt. No fa falta tenir baixa autoestima ni immaduresa ni alexitímia. N’hi ha prou de ser egoista.
Perquè, en plena era de la immediatesa i del consum, aturar-se a explicar les coses resulta una pèrdua de temps i energia. I a l’altre el veiem com a mercaderia fàcilment reposable: total, n’hi ha prou de tirar de Tinder per substituir-lo.
Qui s’esfuma sense previ avís no imagina les ferides que deixa. No entén que darrere de cada clau hi ha un ésser humà amb necessitats i vulnerable. I no té el coratge suficient per acabar relacions, curtes o llargues, de manera clara i respectuosa. No vol entendre, o no li importa, que les ruptures no explícites allarguen el dol innecessàriament. 
Així com l’imperatiu és dir «hola» per començar i conèixer-se, també en la vida és necessari aprendre a dir «adeu». I sempre serà millor dir el clàssic «no ets tu, soc jo» que dir sense dir-ho «ni tan sols existeixes».