20 febr 2020

Anar al contingut

En primera persona

Els protagonistes de la sèrie de TVE ’Verano azul, amb l’actor Antonio Ferrandis, al centre.

ARXIU

Estiu 'ful'

Sergi Torres

Amb dues quinzenes per endavant has d'aconseguir el gran objectiu: prohibit avorrir-se


Si Chanquete aixequés el cap i veiés com i quant els nostres fills s’avorreixen a l’estiu, enfonsaria per sempre el seu vaixell a les cristal·lines aigües de Nerja. Vaja, que les bicicleta del seu grup tutelat de xavals (el gran referent  d’aventures estiuenques per a aquells que esgotem la quarentena o ja ens enfilem per la cinquantena) ja no són per a aquests estius.
  

 I és que no m’imagino el Pancho, el Tito, el Javi, la Bea o el Piraña enganxats a les seves bicicletes i dient-li al bo de l’Antonio Ferrandis: «Chanquete, m’avorreixoooo!». Però de Chanquete només n’hi va haver un. I en aquest dies entrats de ple en les inacabables vacances escolars sempre m’envaeix el mateix dubte corporatiu de pare amb custòdia compartida i desgastada imaginació ludicofestiva: ¿què es pot fer amb els nens a l’estiu perquè no s’avorreixin vivint en una ciutat com Barcelona?
  

 Si ja esdevé complicat gestionar l’oci de la nostra canalla estant en parella, amb col·le pel mig i els caps de setmana, què no ha de ser estant sol davant del perill i amb dues quinzenes alternes (i eternes) per endavant en què has d’aconseguir el gran objectiu, la gran conjura familiar: prohibit avorrir-se.
   

És cert que si recorres a la socorredora xarxa, hi ha webs que t’orienten sobre què pots fer per gaudir d’activitats amb els nens a l’estiu sense deixar-te l’ànima i mitja paga. Però són els teus propis fills els que s’encarreguen de desorientar-te quan et diuen que fa massa calor per fer una excursió amb bici a una granja d’animalets i que s’està millor a casa jugant a videojocs. O el que és el mateix, malbaratant kilowatts/hora amb l’aire condicionat a tota pastilla. I quan farts també de consola els teus fills et diuen que per què no els deixes ara el mòbil per descarregar-se la darrera versió del Clash Royal, ets tu qui té ganes d’agafar la bici i anar-te’n a la granja d’animalets. I sol.
  

 Amb fermesa responsable els dius aleshores que no els deixes el mòbil i és aquí quan et poses a l’altura del seu infantil sentit de la propietat adduint que el mòbil és teu i només teu. Però ja has perdut la batalla. Abans que puguis fer cap altra reflexió brillant, el teu fill ja t’ho està recordant: «Papa, ¿no dius sempre que s’ha de compartir tot?».

I aleshores és quan, desesperat, t’agafes a la taula de salvació argumental: «¿No entens que no pots estar tot el sant dia enganxat a les maquinetes?». I tot seguit és el teu fill qui et llança el tomahawk definitiu per aniquilar-te: «¿I tu? ¿Per què no em deixes el mòbil si estàs tot el dia enganxat al WhatsApp». Tocat i enfonsat, com el vaixell del Chanquete.
    

Però abans de morir com el Chanquete cremo el meu últim cartutx carregat de maduresa: «¿I per què no em deixes tu a mi la maquineta, eh?». Davant de la meva pregunta, que es transforma en retòrica i, per què no dir-ho, en estúpida, el nen es limita a apartar un moment la hipnòtica mirada de la pantalla i sense dir res em mira, em pica l’ullet amb complicitat condescendent i saboreja la seva victòria amb un lleu somriure. Després continua jugant com si res. Jo també somric. Tocat, enfonsat i resignat.
    

Mentre acabo aquest article i el meu fill continua donant-t’ho tot en el seu particular 'Verano azul' cibernètic, aprofito la meva derrota per fer una becaineta compartint amb ell frigories. Tot i que segurament qualsevol estiu passat no va ser ni millor ni pitjor, ni tan sols més o menys ful que el dels nostres fills, el blau de la nostra pantalla passada no va ser qualsevol estiu. ¿O sí?