20 febr 2020

Anar al contingut
No és economia, és ideologia

YURI GRIPAS

No és economia, és ideologia

Ramón Lobo

L'obsessió de l'FMI per retallar l'Estat en benefici del negoci privat té víctimes europees i de la resta del món

El mateix Fons Monetari Internacional (FMI) que proposa retallar les pensions a Espanya, amb pujades per sota de la inflació, va ser l’impulsor de la Iniciativa Bamako el 1987 que consistia en el cobrament simbòlic de les medecines en països tan pobres com Mali, Burkina Faso i Níger, en què milions de persones sobreviuen amb menys d’un dòlar al dia. La mesura va serun fracàs. L’obsessió de l’FMI per retallar l’Estat en benefici del negoci privat també té víctimes europees. L’estrangulament de Grècia és la més visible. Les receptes de l’ajust han causat un mal, potser irreparable, a la Sanitat. El retrocés és de dues dècades. I a sobre en vol més: les pensions. L’apetit de l’1% és voraç.  Els països de l’Europa de l’Est, admiradors dels EUA per l’ajuda rebuda en l’enderrocament dels seus sistemes comunistes corruptes, s’han convertit en laboratoris de prova d’un capitalisme depredador. 

Sense pena de presó

Amb la crisi del 2008, provocada pels excessos dels prínceps barons de Wall Street, es va acabar la dissimulació, la cara humana amb què el capitalisme es va haver de mostrar en els temps de la Guerra Freda. Ja no hi ha un papu roig a l’altre costat del mur. Ha passat la por al contagi i la ciutadania ha perdut un comodí per millorar els seus drets laborals i ciutadans.
Resulta sorprenent l’obsessió per les bondats de l’àmbit privat en funcionaris amb sou públic, dels nostres impostos, com és el cas de la directora gerent de l’FMI, Christine Lagarde, condemnada a França el desembre del 2016 per negligència en el maneig de fons públics quan era ministra d’Economia, Finances, Indústria i Ocupació el 2007. Es va salvar de la presó, però no de la sentència. Allà la tenim predicant la bona nova des del seu púlpit d’or. 
L’FMI hauria de ser una eina essencial en la lluita contra els paradisos fiscals, claus en l’existència de la pobresa i la desigualtat, i en la dificultat de sostenir l’Estat del benestar. Segons l’oenagé Oxfam, l’evasió fiscal de les multinacionals deixa el Tercer Món sense 100.000 milions de dòlars a l’any. Amb aquests diners es podrien escolaritzar 124 milions de nens. És difícil que l’FMI lluiti contra l’evasió fiscal quan la seva directora gerent guanya prop de mig milió de dòlars a l’any lliures d’impostos, despeses i dietes a part. La seu de l’alt organisme és a Washington a dues illes de la Casa Blanca, no lluny del Capitoli, on es discuteix una reforma sanitària que consisteix a liquidar costi el que costi (als pobres) l’Obamacare, un modestíssim intent de millorar la cobertura sanitària per a milions de ciutadans nord-americans de la tercera edat i d’escassos recursos. 
L’objectiu del president Donald Trump i dels republicans és aixafar aquell cavall de Troia del comunisme. Així veu la sanitat pública universal una part important de la població dels Estats Units. No entenen per què han de pagar dels seus impostos l’atenció mèdica d’altres persones. El sistema sanitari funciona a través d’empreses privades d’assegurances mèdiques. Les seves millors primes no són a l’abast de qualsevol ciutadà.

Descarrilar l’àmbit públic

Es difícil sobreviure en aquest sistema privatitzat si una operació d’apèndix pot costar prop de 25.000 dòlars i un tractament contra un càncer l’expulsió de l’assegurança. Només el senador demòcrata Bernie Sanders defensa als Estats Units un sistema sanitari com l’europeu. ¡Un militant antisistema!
Les receptes de l’FMI, i d’altres organismes internacionals amb funcionaris amb sous lliures d’impostos, miren de convertir el sistema sanitari europeu en una còpia de la llei de la selva que impera als Estats Units. La gestió privada no incrementa la qualitat de la sanitat, però sí el benefici dels accionistes de les empreses. A Espanya, la sanitat privada guanya quota de mercat alhora que es redueix la despesa pública. El pla consisteix a fer descarrilar l’àmbit públic per justificar la gestió privada. En una de les vinyetes d’El Roto, el pacient pregunta, «¿què tinc?». El metge respon, «a mi no m’ho pregunti, els diagnòstics els fa el gerent». Passem de ser pacients a ser clients.
En la batalla contra l’Obamacare només importa l’odi a l’expresident Barack Obama, que inclou elements racistes, i no les conseqüències per a milions de persones, moltes d’elles votants rurals de Donald Trump. Si finalment s’enfadessin molt, el sistema té capacitat per promoure un candidat alternatiu en les pròximes eleccions, sigui republicà o demòcrata, home o dona. L’únic requisit és tenir un discurs blanquejat. Una vegada instal·lat en el poder no farà res que posi en perill la roda de la fortuna. La d’ells, naturalment, la dels seus patrocinadors.