Rajoy i Rivera juguen al blackjack (i Montoro mira)

El Govern de Mariano Rajoy, en sessió extraordinària, va aprovar dilluns el «sostre de despesa» per al 2018, és a dir, la quantitat a partir de la qual s’elaboren els Pressupostos Generals de l’Estat. Una mica més elevat que el del 2017, és possible gràcies a la bona marxa de la recaptació tributària, però el que és verdaderament important és si Rajoy i Montoro –l’autor material dels comptes– aconsegueixen tirar-lo endavant al Parlament i per aconseguir-ho, sobretot, necessiten el concurs de Ciutadans, el partit d’Albert Rivera, i altres suports, que podrien ser els del PNB i d’Ana Oramas (Coalició Canària) i Pedro Quevedo (Nova Canàries). 

El problema immediat és que Rajoy i Rivera juguen la seva particular partida de blackjack o potser de set i mig, segons els gustos.

Rivera reclama una baixada d’impostos –de l’IRPF– per a les rendes més baixes per recolzar «el sostre de despesa», i l’inquilí de la Moncloa li va respondre amb el missatge que «no hi pot haver una gran rebaixa fiscal cada any». La setmana anterior, el polèmic Montoro va avançar la possibilitat d’una  baixada i, encara que no va fixar data, tot indicava que el Govern calculava aplicar-la el 2019, més a prop de les eleccions. Rivera, que disputa el mateix electorat centrista on també recull vots el PP, vol que sigui C’s qui s’apunti l’èxit i tensi la corda. És una partida de blackjack o de set i mig, amb tots els seus riscos i en la qual perds segur si et passes, però pots guanyar si no hi arribes.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Rajoy, el millor i més hàbil polític dels últims anys, té molta experiència en envits forts i a sortir-ne victoriós. Rivera encara està en procés de creixement polític, però tampoc li falten recursos. Tots dos, encara que no ho sembli, s’hi juguen molt i tot apunta que cap es passarà i hi haurà algun tipus d’acord que permeti que hi hagi «sostre de despesa» i Pressupostos i que la legislatura continuï. És el que més els convé a tots dos.

L’estira-i-arronsa, que és polític, que mantindran uns quants dies Rajoy i Rivera emmascara la situació dels comptes públics espanyols i la conveniència o no d’una baixada d’impostos, sense que s’emprenguin altres ajustos, malgrat que l’augment de la recaptació ho permeti. També aparca el debat necessari sobre una reforma fiscal en un país en què es paguen molts impostos directes –i els rics, a partir de 60.000 euros, els que més, malgrat la creença popular– i pocs d’indirectes. Els números són tossuts. Els idealitzats països nòrdics, amb els seus anhelats avantatges socials, es basen en impostos directes com els espanyols i en un IVA, per gairebé tot, del 25%. Ningú s’atrevirà a proposar-ho a Espanya, però la realitat és aquesta. A més seria la solució al dèficit i permetria més despesa social, però ningú s’hi atrevirà. Per això, el mal menor serà que Rajoy i Rivera no es passin en el seu blackjack particular, amb Montoro, en el centre de moltes polèmiques, d’alguna cosa més que d’observador.