La vida és un xupa-xup
Tortell Poltrona amb Enric Calpena, a ’Fora de sèrie’ (TV-3). /
¿Tu creus que la tele està matant un determinat tipus de circ?», li va preguntar Enric Calpena a Tortell Poltrona (Fora de sèrie, TV-3). I el cèlebre pallasso va contestar: «El que està matant la tele és un determinat tipus de gènere humà». ¡Ah! No surt gaire sovint en Tortell a la tele, però quan ho fa, a casa tota la meva família parem l'orella.
Estaven xerrant tots dos en aquell lloc del Montseny on en Tortell té muntat el Circ Cric, i de sobte el va portar cap a l'interior del bosc i li va ensenyar una palmera. Calpena va quedar estupefacte. Va exclamar: «¡Una palmera al Montseny!». I en Tortell va puntualitzar: «És una palmera refugiada». Efectivament. Una palmera sense fronteres. En Tortell, com a pallasso, com a artista, és excepcional. Però com a persona és un exemplar dels que ja no en queden. Criatura en perill d'extinció. És com la palmera del Mont-seny: una raresa. Encara que manté amb enorme humilitat que en tota la seva vida mai ha tingut una idea, la veritat és que en té. I de lluminoses.
«La vida és un xupa-xup», va dir en un moment donat. «Primer li treus el paper i el llences. Error: més tard t'adones que l'hauries d'haver guardat. I després vas llepant, vas llepant i, quan te'n vols adonar, surt la punta del pal per l'extrem de dalt i la bola ensucrada ja s'ha quedat petita».
Notícies relacionadesO sigui, la poètica com a instrument crític de reflexió. Admirador de l'emoció que transmet el circ francès, i poc aficionat al xoudel Cirque du Soleil, en Tortell va marxar de Barcelona l'any 1992, perquè els Jocs Olímpics li produeixen urticària severa. Ha deixat la seva empremta de pallasso a mig món. Va sembrar de rialles els Balcans quan semblava que allà només hi havia lloc per a la guerra. També a Sri Lanka després del tsunami, i a l'Haití del terratrèmol. De política i polítics en parla poc. Crec que el fastiguegen i no se'n fia ni un pèl. Només va dir: «Quan miro els meus nets, m'inquieto». Suficient.
Aquestes trobades de Fora de sèrie són fluctuants. Algunes ens han revitalitzat les neurones. Altres han sigut una pèrdua de temps. Fa unes setmanes, Gemma Nierga va estar amb Miquel Roca. Ella li preguntava, li insistia, s'esforçava buscant respostes sobre la infanta, els Pujol, la defunció de Convergència... Però Roca s'evadia. Esquivava. Amb elegància, però també amb un escapisme tremendo. Gemma li va haver de dir, amb absoluta cordialitat i respecte: «Vostè és una mica anguila, senyor Roca».
