Weegee a Barcelona

Foto Colectania inaugura una exposició del gran cronista visual de l'inframon novaiorquès de la primera meitat del segle XX

1
Es llegeix en minuts
fcasals10050217 md65  madrid  04 03 09   una mujer contempla fotograf as de 170702165557

fcasals10050217 md65 madrid 04 03 09 una mujer contempla fotograf as de 170702165557 / ACERO

Demà dimarts s’inaugura a Foto Colectania una exposició del gran Weegee, cronista visual de l’inframon novaiorquès de la primera meitat del segle XX, l’home que gairebé vivia al seu cotxe –tenia una ràdio amb la freqüència de la policia, i això li permetia a vegades arribar al lloc del crim abans que ella, i una petita cambra fosca per revelar les fotos al maleter– i que ha passat a la història per retratar magistralment, encara que fos gairebé sempre a correcuita, accidents, crims, batudes i altres desgràcies de la gent de mal viure. Un cop arribat al desastre que toqués, no li sobrava  mai temps per enquadrar, cosa que el va portar a una obligada i intuïtiva mestria al prémer el disparador.

Es deia Arthur H. Fellig, havia nascut a Ucraïna el 1899 i va morir a la seva estimada Nova York el 1968. Teòricament, només era un reporter de successos, però això és com dir que Edward Hopper només pintava quadros de gent melancòlica.

Com diria Albert Pla,  va escollir passejar pel costat més bèstia de la vida

Notícies relacionades

Va ser un paio realment popular des de la publicació del seu primer llibre, 'Naked city' (1945) i fins i tot va acabar retratant personatges acabalats de la societat novaiorquesa. Però sempre el recordarem pels seus morts al volant, els seus gàngsters assassinats en restaurants i els seus transvestits entrant dificultosament al furgó cel·lular. Com diria Albert Pla, Weegee –l’àlies li va venir d’una alteració fonètica de la paraula ouija, per anticipar el futur– va escollir passejar pel costat més bèstia de la vida. Hollywood li va retre homenatge amb el film 'The public eye' (1992), en què Joe Pesci interpretava un fotògraf clarament inspirat en ell: no li faltava ni el pur pudent que Weegee duia sempre penjant dels llavis, però el llargmetratge no acabava de reproduir fidelment ni el seu món ni el seu punt de vista.

A la seva manera, Weegee era un moralista convençut que qui la fa la paga, però en els seus enquadraments no hi ha mai judicis morals: vet aquí la imatge perquè qualsevol la interpreti com vulgui. Veure-les en una galeria, després d’haver sigut publicades originalment en paper de diari, és tota una experiència, com recordaran els qui van assistir el 2009 a la retrospectiva que li va dedicar Telefónica a Madrid.