El cervell, l'última frontera

El món dels friquis de les pel·lícules de ciència ficció es divideix entre els fans de La Guerra de les Galàxies i els de Star Trek. En aquesta darrera sèrie es parla de l’espai com la «darrera frontera». Doncs en ciències biomèdiques, per a mi, el cervell és l’última frontera. Aquest òrgan prodigiós té moltes peculiaritats que el fan únic. De fet molta gent assumeix que nosaltres som el nostre cervell i ja està. És a dir que si poguéssim trasplantar el nostre cervell o transferir el seus coneixements a un altre cos o a un altre suport físic seriem immortals. Bé, ¡no ens passem tampoc!

    

El cervell és un òrgan tancat en una presó. Potser per això somia tant. Els ossos del crani l’envolten completament com si fos un kinder sorpresa. Això provoca conseqüències molt interessants. Per exemple molts fàrmacs que podrien utilitzar-se contra malalties del cervell no són útils perquè no hi poden accedir: la barrera hematoencefàlica, com si fos la muralla xinesa, els ho impedeix. Però és que a més les seves cèl·lules tampoc en poden sortir. Així, el tumor del cervell no acostuma a donar metàstasis a distància perquè les cèl·lules transformades no poden escapar-se d’on estan i fan les seves maldats localment. Això tampoc és bo evidentment perquè un òrgan tan delicat com aquest de seguida se’n ressent del creixement anormal d’aquestes cèl·lules. Recordem que els tumors del cervell no s’originen de les neurones sinó de les cèl·lules de la glia que s’encarreguen d’embolcallar les primeres i ajudar que les vies neuronals siguin fluides. Hi ha un tumor que es diu neuroblastoma que molts estudiants es pensen que està al cervell, però en realitat apareix a l’abdomen a partir de cèl·lules de soca neural primerenques.

Les neurones dels nostre cervell després del desenvolupament no es divideixen més. Si les cèl·lules de la resta d’òrgans van regenerant-se a diferents velocitats, les neurones són les mateixes. Recentment s’ha trobat alguna subpoblació dins del cervell que pot generar noves cèl·lules, però és l’excepció que confirma la regla. Així, ens agrada dir que les neurones són postmitòtiques. És a dir, que ja han fet la mitosi (la divisió cel·lular) i no tenen intenció de fer-ne cap més. Això planteja un problema. Cada neurona que mor no serà substituïda. I això passa en malalties neurodegeneratives. Els que em segueixen, saben de la meva preocupació pel tema. La població va envellint i no tenim fàrmacs contra la malaltia ni per alentir-ne de forma efectiva la progressió quan es detecta precoçment. 

    

Els pacients no acostumen a morir de la malaltia i després de passar per fases d’amagar-la, eufòria patològica i estupefacció, apareix la demència. Així succeeix en la malaltia d’Alzheimer, en la demència amb cossos de Lewy, en la malaltia de Parkinson o, recentment, en la síndrome de Down ara que hem aconseguit que aquestes persones visquin molts més anys. És un desgast de salut, econòmic, emocional i social molt gran per als pacients, les famílies i amics. Tasques com les que fan la Fundació Pasqual Maragall dirigida pel Dr. Jordi Camí o la Fundació ACE dirigida per la Dra. Mercè Boada mai seran prou elogiades.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però és que a més el nostre cervell és un òrgan molt plàstic i dinàmic, capaç de canviar sense necessitat de dividir les cèl·lules. Fa anys, vam demostrar que des del naixement fins als 16 anys el cervell aprèn a una velocitat exponencial incorporant coneixement i memòries en forma de senyals químics que anomenen epigenètiques (per sobre de la genètica). Després tot és més o menys estable fins que cap als 65 anys comença a baixar. Desaprenem. Ho podem fer de forma gradual i natural, però si ho fem de forma estrepitosa estem parlant de demències. Una explicació biològica de la coneguda frase «a vegades la gent gran són com nens». I una hipòtesi: com que la programació cerebral queda en bona part establerta tot just passar l’adolescència, potser malalties mentals que debuten en aquesta edat com l’esquizofrènia podrien ser causades per un mal patró final de les esmentades marques químiques.

Que aquest article també serveixi per trencar una llança per la no estigmatització dels qui han tingut o tenen una malaltia psiquiàtrica com l’esmentada o els trastorns maníacs i depressius. Per la seva plena integració en la vida social i laboral. En aquest sentit s’ha de destacar la feina del Clúster de Salut Mental de Catalunya amb seu a Sant Boi de Llobregat en la investigació d’aquestes patologies. ¡Felicitats per aquesta iniciativa!