ETA i Puigdemont

Don Quixot ho va tenir clar: «Les comparacions són sempre odioses i mal rebudes». La seva màxima mai ha fet forat en el discurs del procés, amb tanta tirada a reflectir l’actual i futurible escenari català a través d’altres realitats. Per a les coses bones i per a les dolentes. A mesura que ens aproximem a no se sap on, el llenguatge es va tornant més afilat. Les comparacions tendeixen a la hipèrbole i carreguen les tintes en els adversaris polítics mentre enalteixen les bondats de les idees pròpies. L’última (i desafortunada) analogia l’ha protagonitzat Puigdemont al comparar la tenacitat i el valor de tants en la lluita contra ETA amb el procés independentista: «D’aquí uns anys direm el mateix. Hem aconseguit tot el que el poble de Catalunya s’ha proposat perquè hem persistit, perquè no hem renunciat».

Des de les files independentistes, s’ha equiparat l’Estat espanyol a Turquia, se l’ha titllat de règim autoritari i antidemocràtic. Ara, a més, és assimilat a ETA. Amb tant excés es perden les raons. El Govern del Partit Popular és només un govern de dretes, incapaç, corrupte i centralista. ¿Què va portar Puigdemont a tractar-lo de «desaforat gegant» quan és només un molí de vent? O ha perdut l’empatia o l’interès per convèncer aliens o alguna cosa pitjor. Relliscós terreny, el de les comparacions. Davant dels gegants sempre hi pot haver qui s’animi a descarregar una llança contra l’aspa.