Sopor

Badalls. Cafès encadenats. Laments per l’extensió de les intervencions. Desertors a la cafeteria del Congrés. Les mirades enganxades al mòbil. Ara un tuit graciós. Ara un de crític. Sembla que la moció de censura se’ls ha fet llarga a ses senyories. El primer dia, el discurs d’Irene Montero es va estendre durant una mica més de dues hores. El de Pablo Iglesias, tres. ¡Valga’m Déu! ¡Que esgotador! Si s’haguessin arribat a estendre una hora més, haurien durat el mateix que els exàmens de la selectivitat que s’estaven celebrant a Catalunya el mateix dia. ¡Quina tortura, pobres diputats! A més a més, s’hi han de sumar les rèpliques i contrarèpliques de Mariano Rajoy, ¡dues hores més! I la resta d’oradors…

Notícies relacionades

Upside Down

Concòrdia, pau i humanitat

    

Doncs sí, sembla que les sessions es van fer molt tedioses per a alguns, fins i tot insuportables. El mantra de la inutilitat de la moció planava a l’hemicicle. Inútil perquè era una maniobra d’Units Podem per consolidar-se, per treure pit. Inútil perquè la incapacitat o els calendaris no generen majoria per tirar-la endavant. Inútil, per tant, perquè no descavalcarà el PP del poder. I sí, tots aquests inútils són certs. Però ¿tan esgotador és per a ses senyories estar-se als seus escons escoltant els seus adversaris? ¿Tan pesat resulta representar milions de ciutadans i atendre les propostes dels que en representen uns quants milions més? Intentar millorar un país molt millorable no hauria de resultar tan avorrit. ¿Els interessa?