El 'cas Atutxa' no és el 'cas Mas'

El 13 de juny podien llegir-se titulars del tipus: «El Tribunal d’Estrasburg (TEDH) ha declarat que la inhabilitació d’Atutxa, Knörr i Bilbao va ser contrària al Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH)». Alguns mitjans a Catalunya es felicitaven perquè aquesta sentència establia un precedent respecte de les inhabilitacions decretades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra l’expresident Artur Mas, i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau; així, després de llegir les primeres reaccions semblava que des d’Europa s’alertava el poder judicial espanyol «¡atenció, que van mal encaminats!». Davant d’aquestes primeres impressions, em vaig llançar a llegir la sentència europea. No obstant, tot i els prometedors titulars, la decisió d’Estrasburg no deia res sobre la correcció d’inhabilitar l’expresident del Parlament basc Juan María Atutxa, i els membres de la Mesa de la Cambra Gorka Knörr i Kontxi Bilbao per no dissoldre el grup socialista Abertzaleak arran de la il·legalització de Batasuna. 

En altres paraules, el tribunal no valora si la inhabilitació especial per exercir un càrrec públic és una condemna adequada per a aquest tipus de supòsits de contingut polític. La decisió europea versa, en canvi, sobre el procés judicial seguit contra els tres parlamentaris. M’explico: els demandants davant Estrasburg (Atutxa, Knörr i Bilbao) van sol·licitar que aquest es pronunciés sobre l’adequació de la sentència condemnatòria dictada pel Tribunal Suprem en el seu moment a les exigència fixades pel CEDH i el mateix TEDH respecte del dret fonamental a un judici amb totes les garanties. I efectivament, el Tribunal Europeu condemna Espanya perquè en aquell procés no es van respectar les garanties degudes: el Suprem va condemnar els demandants sense convocar-los prèviament a una audiència pública en la qual poguessin presentar els seus al·legats. Aquesta audiència davant l’òrgan judicial que entén de l’assumpte és, segons Estrasburg, obligatòria sempre que en el procés estiguin en discussió qüestions no només jurídiques (tècniques, per dir-ho així), sinó també qüestions de fet: si això o allò realment va succeir o si va succeir d’aquesta o d’una altra manera, per exemple. Aquesta audiència és necessària perquè a través d’ella es fa efectiu un principi fonamental del dret a un judici just: la immediació, és a dir, que la persona que ha de decidir si ens absol o ens condemna ens tingui al davant i puguem expressar els nostres punts de vista davant ella.

A més a més, les audiències s’han de produir en tots els processos penals, també en segona instància, quan l’òrgan que enjudicia no es limiti a valorar qüestions jurídiques, sinó també qüestions de fet, i s’afecti el judici de culpabilitat o innocència de l’encausat o encausats, que hauran de ser escoltats directament per l’òrgan judicial. De fet, per al TEDH Espanya és una vella coneguda, perquè aquell ve declarant que la nostra segona instància, quan es vehicula a través de la cassació, és incompatible per insuficient amb l’estàndard europeu, ja que es prescindeix de l’audiència pública, tot i els esforços, per cert, de molts magistrats d’intentar interpretar la norma processal espanyola de conformitat amb el que està fixat per Estrasburg. 

Notícies relacionades

Atutxa, el precedent de Forcadell

Illa, malgrat Sánchez

Tornant al cas Atutxa, Knörr i Bilbao, després de l’absolució dictada pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc, el Tribunal Suprem –resolent un recurs de cassació interposat per Manos Limpias– va condemnar els demandats. I ho va fer perquè, segons el seu parer jurídic, es van negar «obertament» a incomplir el mandat judicial, requisit exigit per l’art. 410 CP per condemnar per desobediència. El TEDH conclou que valorar la intencionalitat de l’incompliment –de si va ser oberta o d’un altre tipus– és una qüestió de fet, i no de mera aplicació del Dret, que imposava que els encausats fossin escoltats pel Tribunal Suprem, que no podia decidir prenent en compte les proves i declaracions produïdes en primera instància. Per això, el TEDH decreta que el Suprem va vulnerar el dret a un judici just reconegut en l’article 6 CEDH. 

Per tant, encara que és discutible la base jurídica de les condemnes a Mas, Ortega i Rigau, la sentència del TEDH en el cas Atutxa i altres contra Espanya no és, ni tan sols, un avís a navegants sobre la falta d’adequació de la inhabilitació com a instrument judicial de solució a conflictes polítics. Aquesta decisió no ha arribat encara.