L'economia de l'efecte trinquet

Quan l’octubre del 2014 el Banc de Suècia va concedir el seu guardó d’Economia, en homenatge a Alfred Nobel, a Jean Tirole hi va haver dues reaccions de sorpresa. Primera, que no es premiés un nord-americà, sigui d’origen o assimilat. I segona, per infreqüent, que hi hagués unanimitat en l’alta valoració dels treballs del premiat.

Podria afegir-s’hi que, a més a més, Tirole (Troyes, 1953) no exerceix ni a Massachusetts ni a Califòrnia sinó a l’Escola d’Economia de Tolosa (Harvard-sur-Garonne per als xovinistes), fundada en honor del seu mestre Jean-Jacques Laffont, i en què exerceix al 100% docència i investigació. Al cap de poc de conèixer-se la seva elecció, dos investigadors que havien tractat Tirole, coincidien: per a Xavier Vives (IESE) és «admirable la quantitat d’àrees que domina i la seva meticulositat»; segons Xavier Freixas (UPF), «les seves fórmules són tan completes i rigoroses que tot el món acadèmic les entén i comparteix».

¿És possible que a un enginyer, matemàtic (Universitat de París)  i economista (Institut Tecnològic de Massachusetts, MIT) a més se l’entengui? Sí, si s’ho proposa. És el que va fer a partir del guardó suec a instàncies dels seus veïns i coneguts, escriure el llibre Le economía del bien común (Taurus). Són 577 pàgines sobreïxents de rigor, accessibilitat de conceptes i, sobretot, originalitat davant els tòpics.

Com que ja fa setmanes que parla del llibre (la més pròxima, a les Jornades del Cercle a Sitges el mes passat), ja es coneixen alguns dels seus postulats més repetits, que l’Estat i els mercats no s’exclouen sinó que es complementen i que en matèria laboral s’ha de protegir el treballador, no els llocs de treball. I hi ha una altra constant a destacar del científic francès: trenca la ratxa aclaparadora d’escoles anglosaxones, per no dir directament made in USA, que han dominat la influència acadèmica entre polítics i empresaris.

Tirole tampoc és un rebel, utilitza els mateixos models i mètodes d’anàlisi –molts perfeccionats per ell mateix mitjançant 180 articles científics– queels seus col·legues  de tot el món, però estableix conclusions diferents. Aquesta és una altra de les seves moltes aportacions: «L’economia és la ciència dels mitjans i les solucions, no dels objectius». Tirole, en qualsevol dels 17 capítols del llibre deixa clar que hi ha més d’una solució, que la triada tindrà els seus defectes i, probablement, serà superada en pocs anys.

Models d’equilibri

ç¿I a començar una altra vegada? No. Aquesta és una altra grandesa. Tirole és el tercer economista francès que rep un Nobel d’Economia. Són antecessors Gerard Debréu, premiat el 1983 i Maurice Allais, el 1988, malgrat ser mestre de Debréu. Tots dos van millorar els models d’equilibri econòmic competitiu, l’eix d’investigacions des de mitjans del segle passat. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Tirole recupera al llibre una imatge suggerent, l’efecte trinquet, en al·lusió a la roda dentada, subjecta a un eix, que només gira en una direcciói que, a l’aturar-se, un trinquet (llengüeta o garfi) la bloqueja perquè no pugui retrocedir (habitual en rellotgeria). En economia es diu que qualsevol nova aportació no parteix de zero sinó dels postulats ja coneguts. L’economia del bé comú és el gran encaix que aporta Tirole: l’actualització de models i teories en investigació econòmica… i les seves aplicacions.

Com prenen decisions els individus, siguin consumidors,  empresaris o col·lectius socials, però també governs i polítics,  i quina influència exerceix la informació insuficient o el seu biaix són els dos paràmetres en què es mou avui la ciència econòmica. L’abundant doctrina usa de manera aclaparadora la referència al model dels EUA.  Però Tirole és francès. I tot el que explica té present el país on viu. Així, on l’autor escriu França el lector hi pot posar Espanya i veurà que lluny o a prop estan els nostres governants, empresaris o sindicats del model ideal.