Nen de clau

Rere la porta hi és tot. El que ens fa por o tristesa, el que esgarrapa les entranyes fins que ens fa enrabiar. És més que un espai, és un estat. Hi habita la soledat, l’avorriment, la humiliació. Darrere de la porta hi ha un món estrany. No hi ha rialles ni contes al darrere. O sí, però no es poden palpar. No acaricien ni miren als ulls ni feliciten ni retreuen. De fet, allà, al darrere d’aquella porta, ningú et mira. 

Notícies relacionades

El risc de malnutrició obliga les oenagés a obrir menjadors en instituts

Menjadors a l'institut, no només un plat calent

Durant mesos, cada tarda, milers de nens s’enfronten a aquella porta. A la seva mà, la clau. Compte, no la perdis. Protecció per als grans. Desemparament per a ells. Perquè el nen pobre és tan pobre que té el que no tenen els altres. La clau d’un regne de no res. La clau a unes hores sense la cura d’un adult, aquells que només treballen i treballen per un sou de misèria.

Les retallades es van emportar les classes de tarda de l’ESO i ja no han tornat. Només als instituts públics, és clar. També es van esfumar els menjadors. Ara, alguns funcionen gestionats per oenagés. Així, tots saben que allà és on mengen els nens de la clau. Els que no tindran ningú que els ajudi amb els deures, els que miren tant la tele o es perden per internet, a vegades descobrint portes encara pitjors. Són els nens que dinen o no dinen o s’atipen de galetes. No ho tornaré a fer, mama. I sempre caminen amb el cap una mica més cot, més humiliat. Sempre amb la porta de la pobresa al damunt. Encara més pesada durant les vacances.