La pesta

Diu la dita que el principal objectiu d’un/a pres/a és fugar-se. I d’aquí podem deduir que la màxima preocupació d’un investigat/ada o imputat/ada és aconseguir per tots els mitjans, gràcies als seus advocats/ades, als seus contactes amb jutges, fiscals, ministres, gàngsters o banquers/eres, que amb un parell de trucades telefòniques tot els resulti més pla, més humà, més suportable. ¿Qui ens havia de dir als/a les progres d’abans-d’ahir que la nostra actual màxima aliada seria la Guàrdia Civil caminera de García Lorca? ¿Àngels/eles de la guarda dels/de les civils, de la civilització? Un bravo per la professionalitat dels/ de les detectives amb tricorni. Entenc que, un a una, siguin del PP, del PSOE, de l’ex-CiU… tots/es pensen només a salvar la seva pell i no la dels que deien representar –tot prestigi personal ja podrit– gràcies a la picaresca legal, gràcies al fet que els seus defensors/ores es posin a furgar com ratetes entre els forats del formatge fins a sortir airosament del lacti laberint judicial. No oblidem que les lleis i la seva lletra menuda les van redactar els/les més llestos/es, no els més justos/ es, sempre en previsió de poder deslliurar-se ells/es mateixos/es i els seus amics/gues de les futures conseqüències de les seves decisions. Si la informàtica, acabada de parir, té hackers, ¿com pot ser que no en tingui la molt vella justícia? Tant de bo Jordi Évole pogués entrevistar Aristòtil i preguntar-li què se n’ha fet de la seva Política, de la seva Aristocràcia, on, etimològicament, governaven els/ les millors.

Urpes de vellut

¿Qui és millor que qui? A tots els porcs/orques dels grans i no tan grans partits –desprestidigiadíssima paraula– els ve el seu sant Martí, però tots/es sobreviuen orgullosos/es de les seves accions, i, com gats/es de set vides, segueixen esgarrapant les nostres vides amb les seves afilades urpes de manicura i vellut. L’únic avantatge que tenim nosaltres –els/les honrats/ades a la força– és poder contemplar el pla general del femer. Sí, cada dia aniran sortint a la portada dels mitjans encara lliures tots ells, elles i els/les que se’ls aniran afegint: els/les delinqüents, abstrets/etes en el seu narcisista primer pla, en la seva manipulada defensa, semblen no adonar-se que formen part, cada un/una pels seus mèrits, d’un dream team criminal coincident en un únic objectiu: robar als/a les més humils en nom de les pàtries, de la Constitució, del Mercat, de l’Evangeli. Potser jutjats/ades un a una per nosaltres, ignorants de la flexibilitat d’algunes lleis, hauríem sabut ponderar els seus humans errors; però observats/ades panoràmicament, com a El triomf de la mort de Brueghel el Vell, veiem que la cosa va d’epidèmia, de pesta.