Per una assemblea constituent europea

“La línia divisòria entre partits progressistes i partits reaccionaris –escrivien al Manifest de Ventotene Altiero Spinelli i Ernesto Rossi el 1941– ja no recau en la línia formal de la major o menor democràcia, de la institució d’un major o menor socialisme, sinó en la nova línia substancial que separa a aquells que conceben, com a fi essencial de la lluita, la conquesta del poder polític nacional i a aquells que veuran, com a objectiu central, la creació d’un Estat internacional sòlid i dirigiran, cap a aquesta finalitat, les forces populars, i que, fins i tot apoderant-se del poder nacional, el faran servir, en primer lloc, com un instrument per fer realitat la unitat internacional.” ('El Manifest de Ventotene', trad. Marcello Belotti, Ediciones La Lluvia).

Com ens va explicar de manera il·lustrativa Norberto Bobbio, en el seu assaig “El federalisme en el debat polític i cultural de la Resistència”, l’acció dels federalistes tenia en el punt de mira tant la sobirania absoluta com l’Estat-nació: la primera sorgeix abans i independentment dels Estats nacionals, atès que, des de la Revolució Francesa fins a la Primera Guerra Mundial, la formació dels nous Estats sol tendir cap a la creació d’un sistema internacional, fundat no tant sobre l’equilibri i sobre l’autonomia, sinó sobre la interdependència i les noves ideologies (catòliques, liberals i socialistes), que neixen durant el segle dinou i que es desenvolupen en una dimensió transnacional: universalista, cosmopolita i internacionalista. 

EL PAPER REFERENCIAL DEL FEDERALISME

Estat nació i sobirania absoluta es compenetren, doncs, amb l’arribada del feixisme i, més tard, del nazisme i, per aquesta raó, el federalisme europeu va ser una part integrant i essencial de la Resistència a Itàlia, Alemanya, França, i va ser també un punt de referència important en la lluita per la democràcia a Espanya, Portugal i Grècia.

El que avui se sol anomenar “l’època de la incertesa” neix sobretot de la col·lisió entre sobirania absoluta i entre Estats-nació: la nova política de l’administració Trump, el desafiament històric dels fluxos migratoris, el terrorisme radicalitzat pel fonamentalisme islàmic, la paràlisi de la crisi siriana, el Brèxit, la inestabilitat política, democràtica i econòmica en els països que formaven part dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-Àfrica) i també en altres (Egipte, Turquia, Veneçuela...).

L’època de la incertesa ha posat en risc la integritat de la Unió Europea, perquè en el seu sistema ha prevalgut fins ara la dimensió confederal i perquè –davant la seva incapacitat de respondre a les incerteses– a molts els ha semblat que la solució es podia trobar a l’interior dels murs (virtuals o materials) dels Estats-nació.

BÉ COMÚ PER AL PROGRÉS SENSE DISCRIMINACIONS

Atès que la solució no rau en això, hem de rellançar i actualitzar la línia divisòria entre progressistes i reaccionaris del Manifest de Ventotene.

Hem d’explicar que el dèficit de democràcia no només es troba en el punt més o menys elevat de legitimitat democràtica de les institucions que ens governen, sinó en la capacitat de les institucions de garantir bens comuns allà on aquests permetin assolir el progrés sense discriminacions, el desenvolupament socialment sostenible, la solidaritat, la llibertat i la justícia.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A nosaltres ens sembla evident que el pas de la incertesa a la certesa pot estar garantit, en alguns casos concrets, pel federalisme intern –amb particular èmfasi en el caràcter redistributiu de les polítiques fiscals– però, en la majoria dels casos, pel federalisme europeu: la gestió dels fluxos migratoris; un model d’estat del benestar europeu; la lluita contra el terrorisme i la criminalitat transnacional; en la seguretat exterior i en la política de cooperació amb els països veïns del Mediterrani i en el fet que només el federalisme europeu pot crear un marc constitucional que permeti el desenvolupament cooperatiu i no conflictiu del federalisme intern.

TRANSICIÓ AMB UN GRUP RESTRINGIT DE PAÏSOS

Per tal d’aconseguir aquest resultat cal crear un procés constituent europeu –fundat sobre tres elements essencials de la democràcia: participació, proximitat i representativitat– que tingui com a objectiu temporal les eleccions europees del 2019. El pas de la Unió a la federació europea exigirà, molt probablement, un període de transició amb un grup de països inicialment més restringit que el dels 27, preveient l’elecció d’una assemblea constituent entre els països d’aquest grup, el mateix dia de la renovació del Parlament Europeu.