La història no us absoldrà

En el món desenvolupat i globalitzat del segle XXI, el nacionalisme identitari, que enfonsa les seves arrels en el XVIII i el XIX, és un acte de fe. Com la fe religiosa, la fe nacionalista s’aferra al romanticisme davant el racionalisme. Se sustenta en l’excitació de les emocions individuals i col·lectives. És refractari a la raó. El fet que a l’Europa actual un determinat grup social cregui ser més noble, honest, laboriós, culte i fins i tot net que un altre o altres grups socials veïns no resisteix el mínim test de racionalitat. Aquest autoretrat feliç i complaent només es pot sostenir sobre els fonaments de la fe. I la seva condició antiracionalista ho converteix en un terreny adobat per a la manipulació de les masses en funció dels interessos, opacs quan no espuris, dels seus dirigents. 

No caldria aclarir-ho, però donada l’excitació màgica que s’estén pel país, no està de més subratllar que aquesta observació afecta tots els nacionalismes identitaris que tenim més a mà: el nacionalisme anglès del brexit, el català del procés, l’espanyol de la negació de la realitat o el basc del greuge comparatiu financer.

El president del Govern, Mariano Rajoy, va arribar dissabte passat a la reunió anual que el Cercle d’Economia celebra a Sitges amb un missatge categòric dirigit a la burgesia catalana: abandoneu l’equidistància. 

L’equidistància és un concepte d’utilització comuna en matemàtiques i geometria. Es refereix a un punt o un pla que es troba a la mateixa distància de dos punts o plans més. Mirin una circumferència: tots els seus punts equidisten del centre.

Però quan Rajoy abomina a la reunió de Sitges de l’equidistància, és clar que no pretén iniciar una tertúlia científica amb els empresaris i alts directius als quals s’està dirigint. En realitat, els està reclamant que s’alineïn sense manies amb la posició del Govern central davant l’Executiu independentista de la Generalitat.

Tenen dos governs nacionalistes de signe oposat, cara a cara com dos moltons. Com en les disputes de religió, cap bàndol tolera l’agnosticisme. Tant en les confrontacions religioses com en les nacionalistes, l’agnòstic, el crític, el racionalista acaba sempre encarnant un punt d’unió entre els contendents: tots dos el marquen com el pitjor dels enemics. O amb mi, o contra mi. Aquest és en realitat el missatge que amaga l’exhortació de Rajoy al Cercle d’Economia. És cert que ja fa temps que els ullals s’entreveuen sota l’autodenominada revolució dels somriures. L’esborrany de la llei de desconnexió que el Govern de Junts pel Sí prepara amb tant de sigil estomaca amb ganes l’eix medul·lar de la democràcia: atempta contra la divisió de poders (l’Executiu secessionista designaria a dit el president del Tribunal Suprem de Catalunya), convoca unilateralment i per majoria parlamentària simple un referèndum que trencaria no només la Constitució sinó també l’Estatut, i tramita per la via d’urgència la llei de desconnexió per furtar-li al Parlament el debat en condicions d’aquesta norma.

És cert tot això. Com també és certa la tràgica i ineludible responsabilitat que tenen Mariano Rajoy, el seu partit i el seu Govern a fer que el conflicte català hagi arribat al punt endimoniat en què es troba actualment.

Notícies relacionades

El Cercle d'Economia reclama una política per "reconduir el malestar social"

Testosterona antiprocés

Equidistància, reclama ara el president Mariano Rajoy. ¿Equidistància significa subscriure la política catalana del seu Executiu i del Partit Popular? ¿Significa donar per bona la recollida al carrer de firmes contra l’Estatut, una norma que havia sigut aprovada pel Parlament català i per les Corts espanyoles i ratificada pels electors a Catalunya? ¿O beneir la mutilació d’aquell mateix Estatut encara que sigui violentant el mateix Tribunal Constitucional? ¿O aplaudir el menyspreu permanent de les inquietuds i les necessitats de bona part de la societat catalana?

Marcarà un registre en la història la irresponsabilitat d’Estat del partit de Rajoy. Una marca que ni tan sols es podria rebaixar atribuint-la a la ineptitud o la ignorància. La política catalana del PP no és fruit de la matusseria, sinó del càlcul espuri: ja en temps de José María Aznar, el partit va arribar a la conclusió que podia governar a Espanya sense necessitat del vot català. El seu etern rival, el PSOE, no només no podia permetre’s aquest luxe, sinó que correria greu risc de fallida si s’atiava el conflicte amb Catalunya. A partir d’aquí, el complex politicomediàtic del PP es va concentrar prioritàriament a tensar la corda. I a convidar a bodes el seu reflex nacionalista a Catalunya.