16 jul 2020

Anar al contingut

Peccata minuta

Puny aixecat

Javier Lizon

Puny aixecat

Joan Ollé

¿Es redimirà Pedro Sánchez en la seva nova vida de general Della Rovere dels trilerismes que el van portar al pitjor resultat històric del PSOE?

Javier Cercas ens va explicar en la seva novel·la 'Soldats de Salamina' com una mirada encreuada entre dos humans pot salvar una vida i una dignitat. Després, a 'Anatomia d’un instant', Cercas va condensar en  els escassos i inacabables segons dret del fràgil Gutiérrez Mellado davant les metralletes de Tejero –mentre  Suárez Carrillo seguien asseguts al seu escó i la resta de ses senyories parapetades darrere de la seva por– les que podrien ser les qualitats d’un heroi, és a dir, d’un tipus de fiar.

Ja que les paraules dels telenotícies me les sé quasi totes, a vegades abaixo el volum i llegeixo, instruït pel meu amic Javier, com a cine mut, els gestos. L’altre dia vaig observar una gent eufòrica per la seva íntima victòria, que, després de les molt previsibles paraules i emocions del líder, van arrencar a cantar amb el puny aixecat. Tots menys el líder, la maneta del qual es va anar alçant flàccidament, resignadament, abatudament, com obligada i superada per les circumstàncies, com en contra de la seva voluntat, mentre amb els llavis molt petitets xiuxiuejava amb més autoperplexitat que convicció –¿què fa un noi com jo en una revolució com aquesta?– les paraules de La Internacional. Un minut per a la història.  

No, no em disgusta en absolut que Pedro Sánchez hagi guanyat les primàries (sic) a Susana Díaz, perquè en ella el vídeo és ja tan prepotent i groller que ni tan sols l’àudio pot empitjorar-la: hi ha estils que el pas del temps no perdona. ¡Adeu, estimats picapedrers de Suresnes i hereus! ¡Adeu, lampista Corcuera,  i adeu a la teva puntada a la porta! Però tampoc la joventut, pel mer fet de ser jove, és en política –la més vella de les putes– cap diví tresor. Ho vaig dir i em repeteixo: hi ha en Sánchez alguna cosa que, més enllà de la seva presumpta bellesa, em recorda Cristiano Ronaldo; com de repentinat, consentit i de mal perdre. ¿Es redimirà Pedro en la seva nova vida de general Della Rovere dels trilerismes que el van portar al pitjor resultat històric del PSOE, que encara desitjava, per narcisisme, empitjorar? En la seva camisa blanca, en la seva pàgina en blanc, Sánchez hauria de traçar paraules creïbles sobre la socialdemocràcia a recuperar i la Catalunya oficial, tan trilera com ell.

Comiat de Raimon

Demà, Raimon –que ja deia rotundament no al franquisme una dotzena d’anys abans de Suresnes– s’acomiada dels escenaris. ¿Ha volgut el capritxós atzar unir en la mateixa setmana dos finals d’època? (¿Quants anys, mesos, setmanes, dies, minuts i segons dura una època?) En la seva cançó Com una mà, dedicada al pintor Joan Pere Viladecans, el de Xàtiva cantava: «I aquella mà / anà tancant-se / molt lentament / però obstinada», que no és el cas, avui dia, del puny flongíssim i de picaporta del nou líder socialista.