Despullant la metàstasi
La disseminació d'un tumor és un dels focus més intensos de la investigació biomèdica
esala38620682 opinion ilustracion de nualart170526161212
The M word. Als americans els encanta aquesta forma de dir les coses. Es refereixen a l’F word, a l’L word, a l’N word, al C word i molts altres. Volen evitar pronunciar una paraula grollera, incorrecta, que els fa por o vergonya i sols usen la primera lletra per referir-s’hi. Per exemple el C word acostuma a ser el càncer i l’M word sol referir-se a la metàstasi. I sobre aquesta darrera entitat oncològica us vull parlar perquè el 90% dels pacients amb aquesta malaltia no moren com a conseqüència del tumor primari sinó a causa de les metàstasis. És la situació que es troba molt freqüentment l’oncòleg mèdic, ja que si el tumor esta localitzat i plenament confinat a un òrgan és eliminat pel cirurgià. La formació de metàstasis és doncs un dels focus d’investigació biomèdica més intensos.
El procés consisteix en el fet que cèl·lules canceroses del tumor original abandonen el lloc d’origen i van a parar a un altre teixit que colonitzen. Durant molts anys es va creure que el tumor primari produïa unes tisores de proteïnes, entre altres les catepsines, per trencar els lligams que les subjectaven amb les altres i escapar-se. Avui sabem que hi ha molts mecanismes implicats. Per exemple un tumor de mama perd l’activitat de la proteïna E-caderina que actua com una àncora d’un vaixell i aleshores la cèl·lula tumoral no queda fixada al subsòl del teixit i la falta d’adherència l’arrossega fora del seu lloc de naixement. Moltes vegades migra des del pit a una costella, i quan hi arriba torna a posar l’ancora perquè aquella cèl·lula cancerosa de mama pugui créixer a l’os. S’adapta. Es metamorfoseja.
Hi ha moltes vies per les quals les cèl·lules tumorals fugen del lloc de naixement. Si pensem en carreteres, són dues les principals: la sang i la limfa. Aquesta segona és especialment rellevant. El líquid limfàtic s’encarrega, entre altres feines, d’eliminar els detritus i altres escombraries de les cèl·lules. I per tant acostuma ser ruta usada per la cèl·lula transformada per evadir-se de la seva particular presó d’Alcatraz. La primera parada acostuma a ser els ganglis limfàtics, en especial l’anomenat nòdul sentinella, que fa una mica com aquelles torres de vigilància que a les nostres costes vigilaven les incursions dels corsaris i pirates. Per això és important saber si en un pacient amb càncer els ganglis estan afectats o no. Ganglis nets són bona senyal, ganglis afectats no són tan bones notícies. Però hi ha marge per a l’esperança, és possible que els ganglis limfàtics hagin fet la seva funció de tallafocs i, encara que ells estiguin tocats, les cèl·lules tumorals no hagin pogut travessar-los.
És tan poc el que coneixem. Per exemple, es creu que contínuament anem produint cèl·lules canceroses, però el nostre cos les va eliminant. Per tant ni ens en adonem. Fins i tot cèl·lules tumorals que viatgen per la sang de vegades no acaben creixent en cap altre lloc perquè són rebutjades pels teixits diana i per tant no s’acaben de formar les metàstasis. Ignorem bona part dels mecanismes d’aquesta vigilància antitumoral i antimetastàsica. Un altre punt d’interès és que hi ha tumors que tenen tendència a donar metàstasis a un lloc però mai a un altre. Com si un imant els portés a aquell òrgan, però no a cap altre. D’aquest fenomen se’n diu tropisme. De vegades la qüestió és simple i es relaciona amb la proximitat. Per exemple el càncer de mama dona metàstasi a la costella, i el de còlon, al fetge. Però de vegades és més complex i hi ha tumors que tenen apetència especial per donar metàstasis cerebrals. I si una metàstasi al fetge pot ser tractada amb certes garanties d’èxit, no podem ser massa optimistes amb les que afecten el nostre cervell. És un òrgan massa important.
Un altre concepte important té a veure amb el temps en què es produeix la metàstasi. Fins fa foc es creia que la metàstasi sempre era el final de tot el camí tumorogènic. La culminació de tota una cadena d’esdeveniments erronis. Avui sabem que poden existir metàstasis primerenques, per això fins i tot en tumors relativament petits hem de ser curosos a descartar la presència de metàstasis i fer els tractaments adequats.
I aquest és el meu últim punt. Necessitem millors tractaments per als malalts metastàtics. Bona part dels fàrmacs usats avui dia s’han dissenyat a partir de tumors primaris i si la biologia de les metàstasis és diferent, potser també hauríem de plantejar-nos fer més recerca i assajos amb medicaments estudiats ja d’inici contra aquestes cèl·lules disseminades. És necessari fer un canvi en el pronòstic dels pacients amb metàstasi.
