El dilema socialista
Pedro Sánchez, el PSOE i la socialdemocràcia
El triomf de Macron ens ha permès veure que hi ha un mercat de vots per a un programa liberal-socialdemòcrata-europeista
zentauroepp38507410 gra512 sevilla 19 05 2017 el candidato del psoe a la sec170521213356 /
¿Què està en joc en la batalla del PSOE? ¿Pedro Sánchez, el partit o la socialdemocràcia com a fórmula per gestionar la nova societat postindustrial? Possiblement les tres coses. Les dues primeres oculten la tercera, que és la més important a mitjà termini. Anem per parts.
Pedro Sánchez. Va arribar a la secretaria general amb la legitimitat que donava haver sigut votat pels militants, però sense poder dins del partit. L’aparell, la vella guàrdia dels temps gloriosos de Felipe González, inclosa Susana Díaz (que no s’havia atrevit a competir en les primàries), el va veure com una solució manejable i substituïble quan sigui l’hora. Però Sánchez va mostrar que tenia voluntat i propòsit propi.
Els resultats de les eleccions del 2015 van ser dramàtics, tant per a ell com per al PSOE. No per la pèrdua de vots, que va ser petita (1,4 milions) comparada amb la debacle de la vella guàrdia en les eleccions anteriors del 2011, en què Rubalcaba va perdre d’una tacada 4,3 milions. De fet, amb Sánchez el PSOE va aguantar el temut sorpasso d’Units Podem. Va ser dramàtic pel dilema polític que se li va presentar. Incapaç de formar Govern per la megalomania i l’expectativa de Pablo Iglesias si es repetien les eleccions, Sánchez va haver d’enfrontar-se al dilema d’abstenir-se en la investidura de Rajoy o tornar a les urnes. El comitè federal es va inhibir. La intenció era que es mengés tot sol aquest marró. I que se li entravessés.
El dilema es va tornar a presentar sis mesos més tard en les eleccions del juny del 2016. Va aguantar de nou el sorpasso de Podem i va mantenir el «no és no» al PP. Però en aquesta ocasió la vella guàrdia va decidir substituir-lo. Va tornar a sortir a la carretera. Contra tots els pronòstics, ha tornat a guanyar. Mantenir el «no és no» li va donar imatge de coherència. Torna amb la legitimitat del vot, però ara amb més poder orgànic. Ara ha de demostrar que, a més de tenacitat, té capacitat per renovar el PSOE sense trencar-lo.
El PSOE. El Partit Socialista ha de decidir el que vol ser. Si un gerro xinès valuós però inútil, o un partit de govern. La vella guàrdia ha de decidir si accepta facilitar el canvi o es dedicarà al canibalisme intern. No tinc clar el que escollirà. Però una cosa és clara: si el PSOE vol tornar a governar, ha de recuperar almenys tres milions de votants per superar el PP.
¿D’on els pot treure? Des del 2008 el PSOE ha perdut 5,7 milions. La majoria se n’han anat a Units Podem i en menys quantitat a Ciutadans. ¿Cap on es mourà? ¿Cap a l’esquerra, per recuperar-los de Podem, o cap al centre, de Ciutadans? Possiblement, en el curt termini mirarà cap a l’esquerra perquè és allà on hi ha el calador més important i el que permetrà debilitar Podem.
El risc és que aquest desplaçament respongui més a la radicalització dels militants que a la dels votants. Si és així, el desplaçament a l’esquerra li farà perdre vots de centre en favor de Ciutadans. Haurà de triar entre la fórmula portuguesa de coalició d’esquerres o la liberal-socialdemòcrata francesa.
c La socialdemocràcia. ¿Què tenen en comú les convulsions polítiques europees? Aparentment, l’emergència del populisme com la nova política. Però de populisme n’hi ha de dretes –al centre i nord d’Europa– i d’esquerres –al sud i al Regne Unit–. El que sí que és una tendència general és la fallida dels partits socialistes, des de Grècia fins al Regne Unit, passant per Itàlia, Àustria, Alemanya, Holanda o França. El PSOE pateix la malaltia general del socialisme europeu.
Però ¿es tracta de la fallida dels partits socialistes o de la socialdemocràcia com a programa polític? Està per veure. Els partits van i venen. El que realment està en joc a Europa és la rellevància de la socialdemocràcia per a la gestió de la nova societat digital. El triomf d’Emmanuel Macron a França ens ha permès veure que hi ha un mercat ampli de vots per a un programa liberal-socialdemòcrata-europeista.
Pedro Sánchez haurà de decidir si van cap a la fórmula francesa de renovació de la socialdemocràcia pel centre o cap a la portuguesa de la socialdemocràcia clàssica d’esquerres. El temps ho dirà. De moment, se li ha de reconèixer el coratge d’un jove rebel. Similar al que va tenir Felipe González quan va portar el PSOE a renunciar al marxisme.
