Amanida

A pesar de les crides a ampliar la base social, el processisme ja només parla als seus. En el seu llenguatge es barregen exaltacions d’un futurible independent, munició per a l’adversari per degradar-lo fins a límits fal·laços i sonores evasives quan se sent agafat en una falta. Com les que han acompanyat la publicació d’un esborrany de la «llei de desconnexió». En ella, entre altres temes, es proposa el català com a única llengua oficial. El castellà mantindria els seus usos «vigents», no l’estatus actual que contempla l’oficialitat de les dues llengües.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Només els que ja creuen poden empassar-se la tesi de puresa i superioritat democràtica del procés, mentre Germà Gordó es declara víctima de la guerra bruta o Junts pel Sí i la CUP impedeixen que Lluís Llach rendeixi comptes al Parlament per les seves suposades amenaces als funcionaris.

Però, més enllà d’aquesta amanida d’Oz, 'Braveheart' i 'El Padrí', ¿què tenim a l’altre costat? L’imperi de la llei… i la nul·litat de la política. El menyspreu a l’àmplia base social que recolza la independència, la reducció de la causa a un simple desvari dels seus dirigents (més d’un sense altura política, reconeguem-ho) i les ofertes malintencionades de diàleg (meres trampes que busquen la humiliació). El Govern català i l’espanyol viuen enrocats en una jugada que, fins ara, els ha donat rèdits particulars. Per al nou moviment podrien recordar allò del bé comú. H