Relleu a l'Elisi
Macron calma una mica la UE
Després del 'brexit', qualsevol amenaça de defecció pot tenir un efecte multiplicador incontenible
/
La Unió Europea va respirar alleujada durant la 'soirée' electoral del 7 de maig a França gràcies a la victòria d'Emmanuel Macron sobre la ultradretana Marine Le Pen. Però l'endemà, passat l'esclat d'eufòria, va ser bastant general la impressió que, com en el vell concurs de televisió, no es podia dir gaire més que prova superada. En cap cas podia –pot– dir-se crisi liquidada, per diverses raons concatenades: el 34% aconseguit per la candidata euròfoba en un país fundador de les institucions europees, el descontentament social que com una constant del nostre temps alimenta el disgust amb Europa de molts electors i la reacció que pot desencadenar l'aplicació del programa de Macron, liberal amb trets socialdemòcrates o viceversa, depenent de qui ho analitza.
PREVALEN LES INCÒGNITES
Es pot dir que prevalen les incògnites sobre les certeses. Els règims oberts, deliberatius, democràtics, contenen una dosi de vulnerabilitat, de debilitat congènita inevitable. El mateix li passa per extensió a la Unió Europea, a mercè de les peripècies nacionals i de la xarcuteria política dels estats, es tracti de pedres angulars com França o de membres teòricament menys determinants com Grècia. A això s'hi han d'afegir dues cerimònies determinants d'aquí al setembre: les legislatives del juny a França i les del setembre a Alemanya, on una altra vegada apareixeran el populisme xenòfob del Front Nacional i d'Alternativa per Alemanya, dues formes molt semblants d'impugnar la viabilitat d'una Europa futura on la defensa de les identitats nacionals es temperi amb la construcció d'una identitat europea.
LES FERIDES SENSE CICATRITZAR DE LA CRISI
L''élan vital' dels gestors de la UE va patir des del 2008 una pèrdua de vigor que no ha recuperat a causa de les ferides no cicatritzades de la crisi econòmica –austericidi, empobriment de la classe mitjana, augment de l'atur, contracció de l'Estat del benestar–, la crisi migratòria i la desorientació d'opinions públiques sotmeses a la dutxa escocesa dels governs: tot èxit encoratjador es presenta com a fruit de la seva habilitat negociadora a Brussel·les, tota iniciativa descoratjadora passa per ser culpa de Brussel·les. Una aproximació binària a la realitat estimulada per la impressió sovint incerta, però no sempre, que els tecnòcrates tendeixen a ocupar espais que haurien d'estar reservats a la política i als polítics.
Dit concisament: en qualsevol moment pot pujar al pont de comandament algun dels amics de Marine Le Pen, si és que no ho ha fet ja (Hongria, Polònia), i posar en greu risc els pilars del projecte europeu. Només s'ha de recordar la immediata reacció de la UE quan el neonazi austríac Jörg Haider va estar molt a prop d'ocupar la cancelleria i el seu partit va formar part d'una coalició de govern –any 2000– i l'habilitat no neutralitzada de l'hongarès Viktor Orbán per vulnerar les normes més elementals de la tradició democràtica europea. ¿Debilitat, prudència, temor a augmentar el problema? Una mica de tot i la convicció que, després del 'brexit', qualsevol altra amenaça de defecció pot ser fatal, pot tenir un efecte multiplicador incontenible.
En qualsevol moment pot pujar al pont de comandament algun dels amics de Le Pen i posar en greu risc els pilars del projecte europeu
Tot i així, la UE és la solució, no el problema. Si no existís, segurament inhalaríem un aire tan irrespirable com el dels anys 30, per raons diferents de les de llavors, encara que no tant. Només els vapors enverinats pel nacionalisme i la por al futur expliquen que societats cultes i avançades com la francesa puguin prestar atenció a un partit com el Front Nacional, tan semblant a aquella Acció Francesa de la Tercera República, de la qual ha heretat trets perfectament reconeixibles: la nació per sobre de la gent, nosaltres i l''establishment' polític, la identitat nacional enfrontada a altres identitats (llavors, la minoria jueva; avui, els immigrants i l'islam).
DESAFIAMENTS DES DE LA CAVERNA
La victòria d'Emmanuel Macron no ha contingut la intranquil·litat, però ha asserenat una mica els esperits. Europa i el món necessiten França, va dir el nou president al prendre possessió, però el pragmatisme porta els 'think tank' a ser menys solemnes: la UE necessita que Macron no defraudi després de les presidències fallides de Nicolas Sarkozy i François Hollande. Si ho fa, moltes de les futures eleccions es convertiran en un desafiament a Europa des de la caverna, intèrpret aquesta dels temors de societats envellides, espantades per la multiculturalitat a la via pública i empobrides per programes econòmics deshumanitzats. Aquest és el joc europeu.
