16 jul 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Elogi de la derrota

Jordi Évole

¿S'imaginen el perdedor d'una batalla reconeixent amb el pas temps que va ser una sort perdre pel bé de tots? Així ho ha fet Vialli, l'estrella de la Sampdoria, 25 anys després de la final de Wembley

No sé si d’aquí 25 anys tindrem res digne per celebrar: el 25è aniversari de les primàries del PSOE, el 25è aniversari de la Lliga de Màlaga, el 25è aniversari del 'hit' 'Despacito'. No ho sé. No ho crec. Però aquest any en fa 25 de massa coses. Per exemple, aquest maig del 2017 els del Barça teníem cita amb la nostàlgia per recordar la nostra primera Copa d’Europa, la de Wembley, la de Koeman, la de Cruyff ensopegant a l’intentar saltar una tanca de publicitat després del gol de l’holandès.

Hem convertit la nostàlgia en la metadona de les frustracions del present. Potser fins i tot m’he passat amb la dosi perquè reconec que aquesta setmana m’he enganxat a qualsevol cosa que desprengués olor de Wembley. He vist el gol de falta més vegades que el gall d’Eurovisió. També coses que vosaltres no us creuríeu: Stóitxkov inventant-se una anècdota per cada reportatge que li feien (espero veure’l aviat en el polígraf), he vist el gol narrat en tots els idiomes, fins i tot narrat per qui no el va poder narrar, he tornat a veure la final amb la veu de Pou, l’he escoltat per la ràdio amb la veu de Puyal, i diria que fins i tot he tornat a patir: ja no recordava que juguéssim tan malament aquell dia. En algun moment de fatalisme culer he pensat que la falta en una repetició anava fora.

De tot el que he vist, llegit i escoltat em quedo amb 'Informe Robinson'. L’equip de televisió de Michael Robinson és capaç d’explicar-te qualsevol història com si fos un conte, i et quedes tan a gust com si t’ho hagués explicat el teu pare abans d’anar-te’n a dormir. A més, sempre es fixen en la cara b: no s’han oblidat dels perdedors. D’entrada han tornat a Kaiserlautern, mítica ciutat per al barcelonisme en què un gol en l’últim minut de Bakero (el 'moment Sergi Roberto' dels 90) ens va permetre seguir vius en la competició després d’un partit penós.

LA GENEROSITAT DEL PERDEDOR

I el millor: han tornat a entrevistar Gianluca Vialli, l’estrella del Sampdoria que va perdre aquella final. Vialli va recordar els tres gols, tres, que va fallar durant el partit, i ni va discutir la discutida falta a Eusebio que va donar pas al gol de Koeman. L’italià té una última intervenció en el programa que es converteix en un elogi a la derrota: «Si hi ha alguna cosa que canviaria de la meva carrera és el resultat final d’a­quell partit. Estic convençut que sense aquella victòria el Barcelona no seria el que és avui i estic convençut que ha sigut millor que guanyés el Barcelona en lloc del Sampdoria. El Barcelona havia de guanyar una Copa d’Europa i pel bé del futbol és just que la guanyés». La generositat del perdedor és una mostra de grandesa, és tan rara com seductora.

¿S’imaginen el perdedor d’una batalla reconeixent amb el pas del temps que va ser una sort perdre pel bé de tots? Per exemple, ¿s’imaginen Susana Díaz o Pedro Sánchez d’aquí 25 anys reconeixent que la seva derrota va ser bona per al PSOE? ¿S’ho imaginen? Jo tampoc.