A qui correspongui

No coneixia Michel Pastoureau, però fa pocs dies vaig començar a llegir el llibre que acaba de publicar, 'Los colores de nuestros recuerdos'. Divendres vaig venir a Barcelona i quan va arrencar el tren em vaig adonar que l’havia oblidat a casa. Quina fatalitat. He passat el cap de setmana enyorant-lo. Estic desitjant tornar per recuperar la seva companyia. Giraré la clau a la porta, deixaré la bossa a corre-cuita damunt la taula i pujaré l’escala de dos en dos. Llavors, quan el torni a tenir a les mans, l’obriré per la pàgina en què em vaig quedar i saludaré (en la meva ment) la nostra relació interrompuda. ¿És un llibre tan excepcional? Sí i no. Són unes memòries personals amb l’interès pels colors d’aquest historiador com a fil conductor. Però no és això el més important, sinó la veu de Pastoreau, un senyor francès a qui mai coneixeré, que viu a més de mil quilòmetres d’aquí i a qui possiblement no m’uneix res, i que, tot i això, amb el seu punt de vista m’enriqueix.

Mentre l’enyorava, aquest diari superava uns tensos dies de vaga en què va arribar a faltar dels quioscos. Em vaig alarmar. Per fi divendres vaig respirar alleujada al poder comprar-lo. Si EL PERIÓDICO deixés de publicar-se, si els treballadors i l’empresa no haguessin arribat a un acord, la meva nostàlgia de Pastoreau hauria sigut una broma comparada amb la desolació de perdre una capçalera tan excepcional en la premsa espanyola. Les notícies les hauria pogut trobar en altres mitjans, però ¿i les veus? Encara que hi publico, no he visitat mai la redacció, desconec les cares dels qui cada matí desxifren per a mi el que passa i afecta els meus conciutadans, però sé que el més valuós d’aquest diari són ells. La seva veu, el seu enfocament rigorós i humanista. Com Pastoreau, vull que continuïn parlant-me a cau d’orella, ja sigui des del quiosc o des de les pantalles, perquè el que més val d’un diari és qui el fa, no les coses que passen. Que siguin discrets i invisibles a nosaltres, els lectors, com és la seva obligació, no significa que no existeixin. A qui correspongui: tingueu-ne cura, no em feu enyorar-los.