Maternitat: caure en un altre cos

El filòsof Santiago Alba Rico acaba de publicar un assaig titulat Ser o no ser (un cuerpo). Sosté que «la dislocació econòmica i tecnològica dels últims segles ens ha portat a viure separats del propi cos», un cos que descriu com a carn i verb. Els cos és una nosa, una relíquia de 40.000 anys de la qual fugim de diferents formes. No el necessitem per res i l’excés de cos, la «sobrecorporalitat», està, diu Alba Rico, simbòlicament identificada amb l’exclusió. Són els pobres, els gitanos, els immigrants i el vells o malalts els que resulten massa corporis. Però per més lluny que anem, per més que ens distanciem de la carn que ens dona forma, sempre hi ha recaigudes. Entre les quals el silenci, el dolor, la malaltia, la vellesa, la vergonya o l’avorriment. Però hi ha una altra manera de tornar al cos (ell en diu recaiguda, fracassar en l’intent de fugir), la de caure en el cos d’un altre, sigui en l’experiència de l’amor o de la compassió, que té en la ­maternitat la seva màxima ex­pressió. 

    Sé que ara el debat sobre la maternitat va per una altra banda. Després d’uns quants anys de vendre’ns en una estampa idíl·lica, impossible de portar a terme, ara toca canviar i parlar de les pressions que reben les dones que no volen ser mares, del patiment que això els provoca. I d’altra banda també toca explicar les molèsties i incomoditats que aquest fet vital comporta i manifestar que no tot són flors i violes durant els primers mesos. Un gran descobriment. No hi ha heroisme en la decisió de tenir fills i cuidar-los però tampoc és més subversiu no tenir-ne. 

El llibre que va iniciar aquesta suposada polèmica, Madres arrepentidas, de Donath Orna, s’ha de tenir en compte que interroga dones israelianes que han tingut fills sense desitjar-ho. I s’ha de recordar que Israel porta a terme una forta política de natalitat no per imposar a les dones la maternitat sinó per frenar la pressió demogràfica dels palestins. A Espanya només cal observar les mesures de conciliació per descobrir que hi ha més pressió per no tenir fills que no pas per tenir-ne. Encara que els discursos semblin interpel·lar aquelles dones sense criatures, a la pràctica tot està en contra de la reproducció, que en molts casos és considerada una mena de capritx de la mateixa dona que renuncia a una vida professional de primer ordre per dedicar-se als seus marrecs. 

    Es veu que totes som altes executives i que les nostres feines ens satisfan d’allò més. Sempre que parlem d’aquest tema oblidem un fet fonamental: poder triar, poder decidir realment si maternitat o no i de quina manera és un privilegi de molt poques. Els debats sobre el tipus de criança afecten una minoria, la majoria fa, simplement, el que pot. En aquest país el marge per decidir és ínfim perquè tot està en contra de la maternitat, no es pot negar: baixes ridícules, horaris laborals incompatibles amb la vida mateixa, una precarització que pateixen especialment les dones i en general la idea que si tens fills és cosa teva i de ningú més, una manca de valor col·lectiu a la reproducció i a totes les tasques relacionades amb les cures. 

Notícies relacionades

L’amenaça de la violència digital

De la postal a la ressenya

    I a pesar de tot, seguim tenint fills, seguim desitjant tenir-los i ens estimem i cuidem les nostres criatures en cos i ànima. No és cap mistificació, ni cap estampa publicitària, la maternitat implica uns valors indiscutiblement positius que no es poden negar. Les mares estem fent alguna cosa molt bona, que ningú ens vingui a dir el contrari. I més que ser posades en dubte, el que hauríem de ser és un exemple a seguir. Per més dolenta que sigui una mare, és difícil que no s’aixequi quan sent el plor del seu nadó, per més atabalada que estigui, és difícil que no s’espanti quan el nen cau. Per més que cridi, al final sempre acabarà agombolant el fill. És una experiència que trastoca profundament la pròpia identitat individual, però ho fem de totes maneres perquè així ens ho demana el cos i perquè aquest és també el nostre propi origen. Seria desitjable que aquesta compassió es fes extensiva a tothom i que hi hagués el màxim nombre de mares, amb fills o sense i, com diu Alba Rico, siguin homes o dones.

Si aquesta experiència ens posa a tots, les implicades directament i la societat que ens envolta, en un punt de conflicte és perquè es tracta d’aquesta tornada al cos sense pal·liatius. No hi ha fet humà que impedeixi més la fugida que la maternitat. I més important encara, ens confronta d’una forma directa, ineludible, amb la nostra pròpia precarietat com a cossos. Si no ens cuiden quan naixem, simplement ens morim. Diu l’autor: «seguirem necessitant el cos per néixer i per morir en una societat que s’ha promès a si mateixa la immortalitat, però que segueix depenent del ventre de les dones per repetir la vida».