Anar al contingut

El futur del planeta

La humanitat, una poderosa força geològica

HANDOUT

La humanitat, una poderosa força geològica

Mariano Marzo

En poc més de dues generacions, la humanitat ha esdevingut un factor d'enorme impacte a la Terra

Fa una mica més d’una dècada, el 2004, veia la llum un llibre de Will Steffen i altres ('Global  change and the Earth system: a planet 
under pressure') en què se sintetitzaven els resultats obtinguts durant el període 1999-2003 en el marc d’un projecte científic de síntesi denominat Programa Internacional Geosfera-Biosfera (IGBP, en les seves sigles en anglès). Aquesta síntesi pretenia millorar el coneixement de l’estructura i el funcionament del sistema Terra i, molt particularment, de l’efecte que la creixent pressió de l’activitat humana exerceix sobre el nostre planeta.

El projecte s’inspirava en la idea, proposada l’any 2000 pel premi Nobel de Química Paul Crutzen i el seu col·laborador Eugene Stoermer,  que, com a conseqüència de l’impacte de la humanitat sobre el sistema Terra, el nostre planeta havia deixat enrere l’Holocè per endinsar-se en una nova època geològica denominada Antropocè (El PERIÓDICO, 10-8-2015). Crutzen sostenia que l’inici d’aquesta època s’havia de situar en el començament de la revolució industrial.

El projecte IGBP es proposava seguir la trajectòria de l’aventura humana sobre el planeta a partir de l’evolució d’una sèrie d’indicadors socioeconòmics, registrant, de forma paral·lela i per al mateix interval de temps (1750-2000), les tendències mostrades per altres indicadors que informaven sobre l’estructura i el funcionament –o si ho prefereixen, sobre la salut– del sistema Terra. Com a resultat, es van obtenir una dotzena de gràfiques per als indicadors de l’activitat humana i una altra dotzena per a les característiques del sistema Terra, les quals mostraven un fet sorprenent: un canvi espectacular en la magnitud i velocitat de l’impacte humà a partir del 1950.

Un fenomen que en el llibre de síntesi de l’IGBP abans esmentat descrivia de la següent manera: «La segona meitat del segle XX és única en la història de la humanitat. Moltes activitats humanes que van iniciar la seva arrencada en el transcurs del segle XX han experimentat una brusca acceleració cap a finals d’aquest període. Sens dubte, els últims 50 anys han vist la transformació més ràpida en tota la història de la humanitat pel que fa a les relacions entre l’home i el seu entorn natural». Aquesta constatació va propiciar el 2007 l’encunyació de l’expressió la gran acceleració, inspirada en el títol d’un altre llibre (The great transformation) publicat el 1944 per Karl Polanyi.

A principis del 2015, les gràfiques compilades 11 anys enrere en el marc del projecte IGBP han tornat a ser objecte de publicació per Steffen i altres ('The trajectory of the Anthropocene: the great acceleration'), els quals han procedit a actualitzar-les fins al 2010, incloent-hi, a més, la novetat que en les 12 gràfiques corresponents a les tendències socioeconòmiques es diferencia l’activitat atribuïble als països industrialitzats (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) de la relacionada amb les economies emergents o BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Àfrica del Sud) i de la imputable a la resta del món.  Aquesta segregació permet explorar la pressió diferencial que els tres grups de països han exercit i exerceixen sobre el sistema Terra, cosa que contribueix a delimitar responsabilitats.

Una proposta interessant del treball de Steffen i altres és la de fer coincidir l’inici de l’Antropocè amb el de la gran acceleració i que aquest es podria concretar en el 16 de juliol de 1945. Una data en què va tenir lloc la detonació de la primera bomba atòmica a Álamo Gordo (Nou Mèxic, Estats Units). La raó d’aquesta proposta és simple. Els isòtops radioactius alliberats en aquella explosió i altres de posteriors van arribar a l’atmosfera i es van dispersar per tot el planeta, per després ser fixats als sediments o als gels de les regions àrtiques o antàrtiques. Només cal estudiar les anomalies radioactives dels sediments recents de qualsevol part del món, o del gel dels casquets polars, per trobar la primera evidència inequívoca de l’impacte de l’activitat humana a escala planetària, cosa que marcaria el límit entre l’Holocè i l’Antropocè.

Més enllà d’aquesta anècdota estratigràfica, és important que retinguem la idea que la gran acceleració marca l’inici d’un creixement sense precedents del sistema socioeconòmic global, és a dir, del component humà del sistema Terra. I no hem de subestimar l’escala i la velocitat del canvi observat: en poc més de dues generacions, la humanitat s’ha convertit en una fenomenal força geològica d’àmbit planetari. H
Catedràtic de Recursos Energètics. Facultat de Geologia (UB).