24 febr 2020

Anar al contingut

Relleu a l'Elisi

La litúrgia de Macron

La litúrgia de Macron

Antoni Gutiérrez-Rubí

Molts detalls anticipen una presidència on els llenguatges de la cultura tindran protagonisme

La victòria incontestable d’Emmanuel Macron en l’elecció presidencial francesa s’ha vist realçada pel simbolisme escollit per escenificar el trànsit del candidat al president electe. El dia 7 de maig a la nit vam assistir a la transmutació del jove polític talentós, audaç i afortunat en el nou president de la República francesa. La litúrgia i l’escenografia escollides estaven al servei d’aquesta transformació democràtica. De ciutadà, a ciutadà president. Quatre elements van destacar. 
    

Primer, el marc escollit: el Carrusel del Louvre, amb tota la seva càrrega històrica, i, a dins, l’enquadrament en la piràmide erigida per François Mitterrand. Un lloc que també és símbol de la postmodernitat i de marca país: des de la d’instagram del turisme internacional, fins a la d’'El codi Da Vinci', la gran novel·la de Dan Brown. En aquest context va recordar que el Louvre «recorre la nostra història, de l’Antic Règim a l’alliberament de París» de l’ocupació nazi, i va dir que «aquesta nit Europa i el món ens miren» perquè «esperen que defensem a tot arreu l’esperit de la Il·lustració (...). Esperen que siguem nosaltres mateixos». 
    

Segon, la llarga i solemne caminada en solitari per arribar a la tribuna com a símbol del màxim atribut del poder: la soledat i el silenci. Un silenci trencat per l’'Himne de l’alegria' –l’himne de la Unió Europea– com a declaració inequívoca del seu europeisme. Una soledat responsable que esdevé comunió festiva amb la seva arribada al punt de trobada amb els seus simpatitzants. El passeig serè que muta en camí i itinerari, en trànsit i destí. 

Tercer, la llum. A la ciutat de les llums, les ombres van mostrar tota la seva esplendor. La il·luminació del camí, de l’escenari i dels edificis va crear una mística cívica on les ombres i el color van tenir un protagonisme extraordinari. L’al·legòrica il·luminació, amb els colors de la bandera francesa, generava un efecte simple i poderós. Uns antics edificis revestits de color democràtic, recordant-nos –entre altres– les últimes accions globals de suport i reivindicació republicanes enfront dels atemptats terroristes. Una tècnica, el mapping de llum, imatges i so projectats sobre façanes, cada vegada més rellevant en la vida cultural de les ciutats.
  

 I quart, un poderós missatge. En un discurs puntuat per un 'ritornello' exigent, «la tâche qui nous attend est immense …» (la tasca que ens espera és immensa…), Macron va escollir la sobrietat i el rigor de la tasca pendent, enllaçant amb la tradició més noble de la política francesa de les últimes dècades, la tradició del «parler vrai» de Pierre Mendès-France Michel Rocard. Macron, que aspira a superar les coordenades de la vella política, reuneix en la seva carta de presentació solemne la grandeur presidencial de De Gaulle i Mitterrand, l’europeisme d’aquest últim, de Giscard d’Estaing i de Jacques Delors, el reformisme i l’exigència ètica de Mendès-France i de Rocard. Tota una aspiració exigent a la millor França. L’eclèctic discurs del president electe va ser hereu de tradicions, líders i moments molt diversos amb un punt en comú: la verdadera 'grandeur' són les idees. 
  

 La realització televisiva va estar mil·limetrada. En una plaça on cada angle és una geometria simbòlica especial, l’enquadrament del faristol i de la figura de Macron amb la punta de la piràmide al fons va tenir un efecte embriagador. La imatge de triangles visuals ha animat els conspiranoics associant-la a la francmaçoneria. Però la veritat és que el nostre cervell relaciona simetria amb veracitat, lògica i ordre. L’estudiada perfecció de la disposició de tots els elements va mostrar una gran determinació escènica com a part de la construcció del poder. Macron explora una litúrgia republicana renovada, entre el que és regi i el que és religiós, amb un fort component cultural. 

Macron sap que els seus reptes necessiten símbols perquè la política sigui pedagògica i mobilitzadora, és a dir, transformadora. En aquesta reconstrucció del poder a través de la litúrgia, Macron va mostrar –la nit de la victòria– molts detalls que potser ens anticipen una presidència en què la cultura i els seus llenguatges artístics i escènics tindran un nou protagonisme. Cal preguntar-se si l’ambició d’estar a l’altura de gegants com Charles de Gaulle o François Mitterrand anirà acompanyada d’una certa visió cultural de la política. En el cas de De Gaulle, representada per André Malraux, i en el de Mitterrand, per Jack Lang. ¿Quins seran els referents de Macron?