¿Els millors anys de la nostra vida?

Malgrat que absolutament inútil, la nostàlgia és un sentiment molt estès: gairebé tothom creu haver viscut temps millors que els que li toca suportar en el present. Un dels àmbits més propicis a l’enyorança d’una època pretèrita és el col·legi, on sempre hi ha un grup d’emprenedors nois que constitueixen una espècie de comissió de festes permanent que es passa la vida organitzant sopars d’exalumnes i gresques diverses per celebrar els que, segons sembla, consideren els millors anys de la seva vida.

Aquesta mena de gent es dona també entre els que guarden un gran record del servei militar, però com que tal cosa ja no existeix, només cal esperar que es morin els que la van fer perquè et deixin en pau. A la universitat i a la feina també hi ha persones amb tendències commemoratives, però són menys que en el col·legi, que és on realment trobes els genuïns creients de l’etern retrobament, tan fidels al seu centre educatiu com certa part del col·lectiu gai al festival d’Eurovisió.

Tot això ve a tomb perquè acabo de rebre una invitació dels Escolapis de Diputació per celebrar que fa 45 anys que els vam perdre de vista; jo, per sempre, altres no tant: sé de bona tinta que hi ha una quadrilla devota del pare P., un capellà que es passava la vida parlant de l’esport i de l’amistat viril, com un equivalent eclesial de Leni Riefehnstal, que el visita amb regularitat en el seu exili del monestir de Poblet. Jo no ho entenc gaire, ja que  el pare P. sempre em va semblar un feixista i un pertorbat mental, però n’hi ha que el recorden afectuosament: en aquest món, ja se sap, hi ha d’haver de tot.

MÉS CALBS I MÉS CANOSOS

La invitació ve il·lustrada per la foto d’una colla de tios de la meva quinta, encara que més calbs i més canosos i, sobretot, molt més somrients. En reconec dos o tres que no em queien malament, però als quals  no he tornat a veure des del 1972; la resta, que em pengin si aconsegueixo identificar-los. M’avisen d’un sopar que tindrà lloc ja he oblidat quan i al qual no penso assistir, igual que no he assistit a les anteriors trobades, que s’estan celebrant pràcticament des que tots vam abandonar l’escola. 

Recordo haver anat a una de les primeres i no haver tornat a les següents: desaparegut l’entorn comú, allà un no sabia de què parlar (en això, les reunions d’exalumnes són com les dels supervivents de la mili, que sense l’uniforme són incapaços de reconstruir les converses mantingudes en el seu moment a l’Hogar del Soldado). Només els ja citats nois emprenedors s’ho passaven pipa, i jo em preguntava: ¿realment van ser tan feliços durant tots aquells anys que jo a penes recordo o busquen alguna cosa a la qual agafar-se?

LES NOIES DE LESTONNAC

Em repeteixo aquesta pregunta cada vegada que m’arriba a les mans la convocatòria de torn, passant després a qüestionar-me per què la seva experiència va resultar més estimulant que la meva, si totes eren més o menys la mateixa. El col·legi no és que fos un drama, però tampoc va ser una comèdia esbojarrada, només un tràmit inevitable en el qual, a més, no hi havia noies i per albirar una mica la otredad, com diria Machado, s’havia de recórrer un tram de carrer fins al col·legi de Lestonnac, on poca cosa se’n treia a part de la confirmació que les noies feien molt més bona olor que nosaltres.

Encara que m’ho vaig passar millor després en el meu pas per la facultat de periodisme i en alguns mitjans de comunicació ja desapareguts, no hi ha en aquests àmbits gent tan emprenedora i entusiasta com a l’escolar. ¿Què hi van veure ells que a mi se’m va escapar? ¿O és que ells senzillament senten nostàlgia per una època en què tenien tota la vida al davant i ben poques responsabilitats? 

ANÈCDOTES ALS JESUÏTES DE BILBAO

Notícies relacionades

Putin envaeix els EUA

La credibilitat de les polítiques públiques

El meu amic Iñaki Ezkerra sosté que tot l’important ens va passar al col·legi, i per demostrar-lo, disposa d’una sèrie d’anècdotes hilarants del seu pas pels jesuïtes de Bilbao, però el seu cas no és de nostàlgia, sinó una teoria, tan  discutible com es vulgui, però en la línia d’aquesta que afirma que el teu futur depèn del tracte rebut fins als 7 anys. Això dels meus antics col·legues és una altra cosa que no aconsegueixo entendre del tot, malgrat que potser la culpa és meva, que soc un tolit emocional incapaç de recordar amb plaer uns professors i uns capellans que em semblaven tan rutinaris i de tan poc cervell que, quan vaig cursar el COU a l’Academia Granés, vaig pensar que em trobava a Cambridge o Harvard.

L’amor al col·legi és un misteri que no resoldré mai i que em porta sempre a la frase d’un personatge d’Ignacio Vidal-Folch: «Fins i tot de l’horror sentim nostàlgia».