La política exterior de Trump: ¿Caos o mètode?

Donald Trump va guanyar les eleccions en part perquè va prometre tornar a la classe blanca treballadora sense estudis universitaris un nivell de vida que suposadament ha perdut degut als acords de lliure comerç i l’avarícia o indiferència de les elits financeres i polítiques. Per això, Trump en campanya va al·ludir altres països –siguin aliats, rivals o enemics– si considerava que el seu superàvit comercial amb els EUA (Xina, Mèxic, Vietnam), la suposada manipulació de la seva moneda (Xina, Alemanya) o el seu abús del paraigua defensiu protector proporcionat per les tropes nord-americanes (Japó, Corea, aliats europeus de l’OTAN) encaixaven en la seva narrativa que el món s’aprofita de la bondat de la primera potència.

Va prometre acabar amb l’Estat Islàmic. Pel que fa a la resta, Trump no va formular cap política de defensa i de seguretat abans d’arribar a la Casa Blanca. La seva visió de les relacions internacionals relativitza les aliances i institucions multilaterals i aposta per negociacions bilaterals. Per aconseguir el suport de la Xina per frenar el programa nuclear de Corea del Nord, Trump va desistir de la seva intenció de declarar que Pequín manipula el tipus de canvi de la seva moneda, mesura que facilita la imposició de multes.

Trump era conscient que les crítiques que va llançar contra els aliats dels EUA inquietaven l’establishment polític del seu país. Per tranquil·litzar els ànims va nomenar el prestigiós general James Mattis com a ministre de Defensa. Mattis va ser el màxim responsable del Comando Central dels Estats Units, l’àrea geogràfica del qual engloba el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i l’Àsia Central. El nou president va enviar el seu vicepresident i ministre d’Exteriors, Rex Tillerson, a Europa i Àsia per assegurar als aliats dels EUA que mantindrà el seu compromís amb l’OTAN.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’acomiadament del seu conseller de seguretat nacional, Michael Flynn, per no revelar els seus contactes amb l’ambaixada de Rússia va brindar a Trump l’oportunitat de substituir-lo pel tinent general H. R. McMaster, un altre militar famós per la seva valentia, el seu intel·lecte i per qüestionar els seus superiors. Encara que els votants de Trump rebutgen aventures militars, el president es va veure forçat a llançar 59 míssils contra la base aèria de l’Exèrcit sirià des d’on es va assassinar amb gas sarín més de cent civils.

Després de diversos assajos amb coets per part de l’Iran i Corea del Nord des del gener, la indiferència de Washington s’hauria pogut interpretar com a debilitat. Va ser aplaudit unànimement als Estats Units i pels seus aliats. Trump es vanta davant els periodistes de no revelar les seves intencions, i els vituperis que llança a amics i enemics són sovint una tàctica negociadora. L’ambigüitat de Trump és calculada, així com el seu desig de comptar amb centres de poder que rivalitzin. Però en assumptes militars delicats, Trump segueix els consells de Mattis i McMaster. Mattis contradiu sovint el president. A molts els disgusta la imprevisibilitat i confusió que pot crear Trump. El temps dirà si és una estratègia eficaç.